Però darrera d’aquesta aparença s’amaguen anys de pràctica continua, callada i humil, no sempre fàcil d’acceptar per la dinàmica contemporània que busca sempre resultats immediats. 

 

La persona que practica Aikido, si vol avançar, ha de rebutjar, absolutament, de la seva vida la violència com a mitjà d’expressió, no avaluar els resultats sota una perspectiva competitiva i aprendre a respectar-se i respectar la integritat de les coses i les persones que la rodegen. En resum, ha de ser una persona sensible a la realitat en la que viu. 

 

Les tècniques d’Aikido són famoses per l’elegància de les seves formes, l’eficàcia davant agressions i l’accessibilitat per a qualsevol persona, però aquestes tècniques no són més que l’expressió d’una manera de sentir, d’una forma de vida. Si la nostra actitud no intenta ser harmoniosa amb la vida, la nostra tècnica tampoc ho serà. Es possible que aconseguim aprendre a retòrcer un braç o a catapultar a l’altre contra el terra, però si no hi ha harmonia, no serà Aikido. A la vegada, la pràctica de les seves tècniques ens porta a entendre primer físicament, però després intel·lectual, que la disharmonia no és l’estat natural de les coses; poder acceptar-ho dependrà del grau d’assimilació de les experiències acumulades. L’Aikido, com art marcial, planteja a la persona que el practica la realitat del seu estat davant una experiència determinada, pot intentar no sentir ni escoltar però, llavors, tampoc farà Aikido.