Els monuments megalítics són una mostra que la història del poblament en aquest paratge es remunta a milers d’anys enrere. Com era la vida d’aquests primers pobladors i la història de l’estudi dels dòlmens i menhirs són l’eix d’aquest itinerari, que recorre els vestigis més antics del municipi. 

La visita comprèn diferents espais funeraris prehistòrics i expressions culturals d’època neolítica que es troben en el Pla de la Casa Cremada. És un itinerari circular de poca dificultat que cerca l’observació i la reflexió sobre la utilització d’aquest entorn, durant la prehistòria, per les petites comunitats pageses que s'hi establiren. En el següent mapa s'ha marcat la ruta en color verd, amb els 12 punts d'interès. 

1. Dolmen de la Creu d’en Cobertella

(3500-3000 aC – Neolític final)

Sepulcre de corredor que es documenta per primera vegada l'any 1912. Conservat dins d'una masia, d'on pren el nom, el dolmen va ser utilitzat com a corral fins a l'abandó del mas. L'any 1957 l'arqueòleg Francesc Riuró va dur a terme una campanya d'excavació i restauració del megàlit que va proporcionar informació sobre el corredor i el gran túmul que l'envoltava. La construcció del dolmen se situa entre el 3500 i el 3000 a.C.

El megàlit és fet de grans lloses de gneis, pedra abundant a l'entorn immediat, que conformen la cambra de forma trapezoïdal. Les lloses que la tanquen, la coberta ovalada i l'avantcambra encara es troben dempeus. El que ja no és visible és el corredor, que donava accés a la cambra, format per tres lloses pel costat oest i quatre a l'est i que es reconeix per les incisions trobades a la roca, on anaven implantades les lloses.

Per les seves dimensions, el dolmen de la Creu d'en Cobertella és considerat un dels més importants de Catalunya. Tanmateix, el gran pes de la llosa de la coberta fa que l'equilibri de l'estructura sigui fràgil. Per tal de garantir-ne la conservació, des de fa uns anys una tanca impedeix que els visitants s'hi apropin i s'indica, per seguretat, no pujar-hi.

2. Menhir de la Casa Cremada III

(IV i III mil·lenni aC – Neolític mitjà, final i calcolític)

El menhir de la Casa Cremada III és una pedra dreta de granit que mesura 1,70 metres d'alçada per 1,20 d'amplada a la base i 66 centímetres a la part superior. Té una orientació molt propera al N/S exacte (10º-190º) i una secció rectangular. Els costats es veuen repicats i el costat sud està escapçat. El seu origen prehistòric no ha estat confirmat per cap científic.

Va ser descobert pel rosinc Miquel Palós Padrós l'any 2002 i es creu que sempre ha estat dempeus. Durant la prehistòria els menhirs segurament complien funcions de senyalització o bé de tipus religiós i és freqüent trobar-los en àrees dolmèniques com en la que ens trobem. Aquests megàlits tenen una cronologia àmplia que va del quart al tercer mil·lenni aC.

Aquesta pedra dreta podria ben ser un menhir o una fita. Tanmateix el fet que es trobi en una zona dolmènica fa que hi hagi força probabilitats que es tracti d'un megàlit i que fos un dels quatre menhirs que l'estudiós Manuel Cazurro observà l'any 1912 en les immediacions del dolmen de la Creu d'en Cobertella.

3. Menhir de la Casa Cremada II

(IV i III mil·lenni aC – Neolític mitjà, final i calcolític)

El menhir de la Casa Cremada II és una pedra dreta de gneis en forma d'estela i de secció triangular. Té una alçada de 2,35 metres però se'n desconeix l'original perquè quan va ser descobert la base estava trencada. Es tracta d'un monument prehistòric de cronologia força àmplia (entre el quart i el tercer mil·lenni aC) ja que es poden trobar menhirs durant el neolític mitjà, el final i el calcolític.

Va ser descobert pel geòleg Carles Roqué el 1998 i es va redreçar l'any següent, dins del marc del Maig Megalític, una festa popular que se celebra cada any a Roses des de 1997. L'orientació que presenta el menhir és aproximada ja que no s'ha excavat mai i, per tant, es desconeix el lloc on estava implantat originalment.

Fa uns anys aquest element arqueològic va ser víctima del vandalisme i va ser seccionat de forma intencionada per la zona inferior. Actualment el menhir presenta a l'entorn una feixa d'obra que el preserva aixecat però que impedeix veure'l tal com era quan es va redreçar.

4. Barraca de pedra seca

(Cronologia indeterminada, probablement segles XVII-XVIII)

Cabana feta de pedra disposada en sec que hauria estat utilitzada per qui conreava la parcel·la en què es troba. La barraca devia servir per guardar-hi les eines, la collita o bé per aixoplugar-s'hi en cas de mal temps. La porta està orientada a sud, a recés de tramuntana, i és de petites dimensions en relació amb l'altura i amplada de l'edificació.

La barraca és de planta ovalada i està construïda amb pedres del subsòl natural del terreny, provinents de la neteja de la parcel·la per tal de conrear-la. En aquest cas són pedres de granit i pissarra. La coberta de la cabana també és feta de pedra seca, amb la tècnica de falsa volta, que es caracteritza pel fet que cada filada pren com a suport l'anterior fins que es tanca l'espai.

No es pot donar una cronologia precisa a aquesta construcció perquè es tracta d'una obra d'estil popular, sense elements que la puguin associar a una cronologia. Tanmateix, és molt probable que es construís durant el segles XVII o XVIII, moment en què es condicionen noves terres de cultiu en paratges erms del terme per tal de plantar-hi vinya o olivera.

5. Dolmen de la Casa Cremada

(3500-2500 aC – Neolític final / Calcolític)

Els dolmen conegut amb el nom de la Casa Cremada es creu que és un sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal tot i que l'estat en què es troba no permet assegurar-ho. Del megàlit s'han identificat les dues lloses de gneis que devien construir la cambra i pedres escampades pels voltants que podrien formar part del túmul, encara que podrien  haver estat aportades a posteriori.

Va ser descobert pel rosinc Joan Ortensi i Berta l'any 1972 i des de llavors diversos entesos en la matèria l'han inclòs en els reculls de dòlmens de la zona. Tanmateix, sempre es reconeix el seu caràcter dubtós a falta d'una excavació arqueològica que en confirmi la  tipologia i entitat.

El paratge de la Casa Cremada a la prehistòria fou una àrea dedicada als enterraments, tal com es desprèn de l'abundància de megàlits que s'hi troben. Els dòlmens foren sepulcres d'inhumació col·lectiva que es construïren de forma comunitària (entre el quart i tercer mil·lenni aC) i que probablement foren utilitzats durant un llarg període per la gent que vivia en aquest entorn.

6. Edifici de la Casa Cremada

(s. VII-XI dC – Preromànic I/ Alt medieval)

Restes d'un antic edifici que s'han identificat com una possible església pre-romànica. De planta rectangular, els murs van ser fets amb pedres sense treballar provinents de l'entorn, disposades fent una espiga i lligades amb fang. Per l'amplada i la dimensió de la construcció, probablement anava coberta amb una volta, avui enrunada. Al costat sud s'hi observen adossades restes d'una altra construcció posterior.

Tant l'orientació de l'edifici principal com la tècnica constructiva indiquen una cronologia antiga. La hipòtesi que defensa l'atribució d'un ús com a temple es fonamenta en la seva orientació i en el fet que es tracta d'una construcció d'una sola nau allargada i estreta, amb un accés pel costat sud, trets característics dels edificis de culte rural antics.

Els murs que s'observen adossats al costat sud d'aquest primer edifici s'hi van afegir posteriorment. La tècnica constructiva utilitzada és més irregular i austera que en l'altre edifici, les pedres són més petites i només els blocs de les cantonades presenten algun tipus de retoc. L'edifici, a falta d'una intervenció arqueològica que ho confirmi, s'interpreta com part d'una antiga cel·la monàstica, amb una església i les dependències al costat.

7. Menhir de la Casa Cremada I

(IV i III mil·lenni aC – Neolític mitjà, final i calcolític)

El menhir de la Casa Cremada I és un gran bloc de gneis que s'ubica dins la zona megalítica de Roses i que probablement és d'origen prehistòric. Té forma d'estela i mesura 2,4 metres d'alçada. La pedra presenta una beta blanca de quars a la part superior que el caracteritza i els cantells del megàlit estan retocats d'antic per tal de donar-li la forma desitjada.

Va ser descobert el mes de desembre de 1996 pels rosincs Carles Pàramo Barbarà i Esteve Martínez, que el van batejar amb el nom del paratge on es troba. Seguidament el menhir va ser revisat per experts que en van determinar el possible origen prehistòric i va ser excavat. El mes de maig de l'any següent, el 1997, va ser redreçat durant el transcurs de la primera festa megalítica.

L'orientació del menhir és nord-sud i és exacta perquè durant l'excavació es va trobar el forat original on anava implantat i les pedres o fillols que el marcaven. Per tant, es va poder recuperar l'orientació primitiva i el lloc on s'observa actualment és on el van situar els seus constructors en algun moment entre el quart i el tercer mil·lenni abans de Crist.

8. Dolmen del Llit de la Generala

(3500-3000 aC – Neolític mitjà / final)

El dolmen del Llit de la Generala o de la Sureda d'En Falp és un sepulcre de corredor amb cambra de tendència subcircular i passadís estret. És fet de gneis i presenta una orientació vers el nord-est tot i que el corredor, fet de murs de pedra seca, es desvia 50º vers l'oest, probablement per corregir l'orientació original de la cambra.

Abans de ser excavat i restaurat l'any 2001, el megàlit es trobava encaixat en una paret de vinya, que en protegia part del túmul, el passadís i les lloses caigudes. Durant l'excavació es va poder recuperar gran part de l'estructura original, que va facilitar la reconstrucció del dolmen per tal d'afavorir-ne la comprensió. Només la banda esquerra del túmul va haver de ser refeta per complet.

L'excavació del monument va permetre recuperar materials dels aixovars, sobretot en un forat situat arran de l'entrada del corredor, que possiblement n'era la cavitat ritual. En aquesta cavitat s'hi van descobrir materials de gran interès com ara tres bols de ceràmica i un plat que han permès donar una cronologia més precisa a la construcció del megàlit, a l'entorn del 3500 aC, encara que el seu ús s'allargaria fins a l'inici del tercer mil·lenni.

9. Dolmen del Cap de l’Home

(3500-3000 a.C. – Neolític final)

Conegut també amb el nom de Turó de l'Home, aquest és un dolmen de cambra trapezoïdal curta, bastida amb lloses de gneis i corredor estret, tot i que aquest darrer element ja no s'hi pot veure. Darrere la capçalera encara hi resta part del túmul que l'envoltava, que s'estima que era d'uns 7 o 8 metres de diàmetre. Aquest entorn va ser terraplenat i el dolmen, restaurat als inicis dels anys 80.

Es coneix des de 1919, moment que Pere Bosch i Gimpera el publica amb el nom de Puig de la Sureda d'En Mairó, però ha estat anomenat de moltes altres formes al llarg dels temps com ara Sureda d'En Falp o Llit del General. S'ha excavat en diverses ocasions, la primera per part de Pere Bosch i Gimpera el 1919, que el 1925 hi torna acompanyat de Lluís Pericot. Pere de Palol i Miquel Oliva també l'excavaren l'any 1946.

Durant l'última excavació es trobaren materials de gran interès com un ganivet i un raspador de sílex, una dena o peça de collaret d'esteatita i una altra en forma de disc de cal·laïta. Aquestes dues últimes peces són fetes amb minerals considerats de prestigi en l'abillament personal durant el neolític.

10. Bauma del Cap de l’Home

Cavitat natural formada a partir d'una roca que sobresurt de la paret rocosa. Encarada a tramuntana, l'espai cobert que es crea dessota es va tancar amb una paret de pedra seca, probablement per guardar o aixoplugar els ramats que pasturaven per aquest paratge.

El mur que tanca parcialment l'espai està construït amb pedregar provinent de l'entorn immediat, principalment gneis i quars. Les pedres tenen una mida variable i només algunes presenten senyals d'haver estat treballades o simplement desbastades. Al centre de la balma hi ha un corredor amb graons que permet l'accés a l'interior de l'espai.

Es desconeix quan va ser construïda i utilitzada aquesta bauma. En tractar-se d'una construcció d'obra popular, és difícil concretar-ne una cronologia, a falta d'elements arqueològics que la determinin. A més, en aquest paratge hi ha d'altres exemples d'aquest tipus d'espais, possiblement lligats a l'explotació agropecuària de l'entorn.

11. Pedrera prehistòrica

Aflorament rocós de gneis antigament utilitzat com a pedrera. No es pot determinar quan va estar en ús però pel tipus de roca i les lloses que s'hi observen despreses es diu que seria prehistòrica i per tant hauria servit per bastir gran part dels dòlmens i menhirs que es poden trobar en aquest paratge.

La construcció dels dòlmens era una tasca dura que probablement requeria l'esforç de tota la comunitat. Una hipòtesi situa aquests treballs en període hivernal, una època baixa en el conreu que permetria la dedicació de tots els membres del col·lectiu a la construcció del monument. L'orientació dels megàlits vers el sud-oest tindria relació amb la posició del sol a l'hivern i complementa aquesta teoria.

Els dòlmens eren bastits amb materials propers que en condicionaven fortament la construcció. En aquest cas, el fet que es tracti de gneis ja foliat i fragmentat hauria facilitat la tasca d'extracció. Un cop tallades i retocades, les lloses es transportaven fins al lloc escollit per a la nova tomba de la comunitat que habitava en aquest paratge.

12. El Cau de les Guilles

(Paleolític final / Magdalenià, 15000 aC. – Final de l'Edat del Bronze 900 aC)

En aquest abric obert és on es documenta la presència de vida humana més antiga de Roses. Situat a recés de tramuntana, el Cau de les Guilles hauria estat escollit per petits grups de caçadors-recol·lectors per refugiar-se temporalment d'una climatologia tardiglacial, on poder encendre-hi fogars i produir les laminetes que posteriorment utilitzarien com a projectils de caça.

De les excavacions que s'hi han dut a terme se n'extreu que aquest va ser ocupat sobretot durant el final del paleolític, per la cultura magdaleniana (15000-9000 aC). D'aquest primers homes se n'han recuperat sobretot eines de sílex com burins, làmines de dors i rascadores. També s'han recuperat materials pertanyents a altres períodes prehistòrics i protohistòrics.

Aquest abric natural, format per dues cavitats, va ser utilitzat de forma esporàdica per les diferents cultures que han habitat a l'entorn fins al final de l'Edat del Bronze (900 aC). En altres abrics propers també s'hi ha trobat material arqueològic que denota l'aprofitament d'aquests com a lloc d'enterrament en aquest últim període.