Aresta proposa transformar un ensemble de saxofons en intèrprets. Penjats d’unes estructures metàl·liques els instruments prescindeixen de l’humà i esdevenen completament autònoms.
Una sèrie d’altaveus disposats a l’interior dels tubs actuen com a font sonora, i l’instrument, com a cos ressonador que amplifica i filtra el so. Un centenar de LEDs ubicats dins els seus cossos creen una coreografia lumínica i una sensació de moviment encara que la seva posició sigui fixe. La llum s’activa en sincronia amb la música, la qual és generada per l’ordinador mitjançant processos de composició algorítmica i l’ús d’una xarxa neuronal. El músic interactua amb la instal·lació qüestionant la necessitat de la presència humana en escena i la possible obsolescència de l’intèrpret.