També d’Alella eren dos destacats capitans de la Coronela, la milícia urbana de la ciutat: Vicenç de Magarola, de Can Magarola, que resultà ferit; i Lluís Claresvalls, el qual resultà mort en la defensa front a l’atac final. Aquestes nissagues patiren especialment la repressió i els foren segrestats tots els seus béns.

 

Però el que realment ens interessa és un voluntari ras, sense galons, dels que no surten als llibres, però que varen combatre amb un entusiasme i una empenta que possibilitaren la defensa èpica front al setge. Ells, la gent corrent, són la clau de la resistència. En aquest cas es tracta de l’argenter Francesc Pons i Arenas, descendent del mas Pons i Arenas de Vilassar. Com a conseqüència del seu ofici, el trobem el 1713 associat en la companyia mercantil per encunyar moneda. És un servei al país per ajudar a finançar la defensa. Suposa la darrera emissió de moneda de l’estat català sobirà, els darrers rals de dos, coneguts popularment com a pecetes carolines, el precedent etimològic de la pesseta. Com a membre de la companyia dels argenters de la Coronela, participà en la defensa del baluard de Llevant, un dels primers objectius de l’assalt borbònic de la matinada de l’11 de setembre. A un quart de sis els atacants van poder coronar les bretxes laterals. Des d’aquests punts entraren tropes al recinte, les quals es van afanyar a atacar la reraguarda del baluard. Els defensors van ser exterminats. 

 

Francesc és un exemple més de l’empenta mercantil sorgida amb la generació de 1680, la qual opta majoritàriament per l’opció austriacista… que perd la guerra, però ells o els seus descendents reprenen l’embranzida al llarg del set-cents, tot acomboiant la fenomenal ascensió econòmica del Principat dels segles XVIII i XIX… Creiem que recuperar la seva memòria ajuda a reconstruir una imatge molt més fidedigna del que va representar l’11-S de 1714.