Les festes de Carnaval arrenquen de molt lluny en la història, en els seus inicis eren la celebració de l'arribada de la primavera. El fi del dur hivern es celebrava amb un seguit d'actes protagonitzats per la disfressa i la rauxa, una barreja d'elements pagans, grecs i romans. Va ser la cultura de tradició cristiana qui, davant de la impossibilitat d'eradicar aquestes festes de gran arrelament popular, la van transformar en l'avantsala del període de Quaresma. Quaranta dies d'abstinència, dejuni i repressió calia que estiguessin precedits d'unes festes on el poble puguis esbravar-se, un parèntesi caracteritzat per tot a mena d'excessos i molta, molta diversió.

 

Qui dóna el tret de sortida a les festes de Carnaval és Dijous Llarder amb la tradicional botifarra d'ou, paradigma dels excessos alimentaris de les festes, junt amb els llardons i les truites. Les menges típiques que donaran el permís per l'inici de la disbauxa de Carnestoltes. L'endemà d'aquesta celebració, d'excés gastronòmic, arribarà Sa Majestat Carnestoltes qui presidirà unes festes irreverents i arrauxades. Uns dies on es pot viure com es vulgui, gaudir del món del revés i fer escarni del poders públics, amb un seguit de pregons, discursos o versots depenent de les zones. A més de les mascarades que protagonitzen les rues arreu del país, on es veuran les disfresses més originals, les més provocatives, les més sofisticades…

 

Tanta disbauxa no pot ser bona i, després de cinc dies de festa desenfrenada, Sa Majestat Carnestoltes haurà de morir a la foguera. Un seguici de ploraneres s'encarregaran d'oferir-li un digne acomiadament Dimecres de Cendra en la celebració de l'Enterrament de la Sardina.