OPINIÓ | Cinema i Teatre

Per Joan Millaret i Valls / AMIC

En temps de dificultats per veure cinema en la gran pantalla, a causa de les limitacions causades per la pandèmia del Covid-19, cal celebrar que el realitzador barceloní Kike Maíllo pugui estrenar directament a la plataforma Filmin/FilminCAT la seva darrera pel·lícula ‘Cosmètica de l’enemic’ després que només es pogués veure en sales en el marc de la programació  del passat 53è Festival de Cinema de Sitges.

Després del film de ciència-ficció ‘Eva’ (2011) – film inaugural del 44è Festival de Sitges que li va valdre un Premi Goya al millor director novell – i el film d’acció ‘Toro’ (2016), Kike Maíllo du a terme un nou canvi de gènere i ens ofereix el seu tercer llargmetratge sota els paràmetres del thriller psicològic.

‘Cosmètica de l’enemic’ és una ambiciosa coproducció europea filmada entre Reus, París i Frankfurt que compta amb un repartiment internacional en què sobresurten el seu duet protagonista conformat per l’actriu debutant Athena Strates i l’actor polonès Tomasz Kot – conegut sobretot pel seu paper a Cold War (2018, Pavel Pawlikowski) -. Es tracta de l’adaptació de la novel·la supervendes d’Amélie Nothomb centrada en el diàleg entre dos protagonistes antagònics en l’espai d’un aeroport.

Un arquitecte d’èxit acaba retingut a un aeroport parisenc amb una misteriosa i enigmàtica noia que acaba de conèixer. Aquest encontre que, en un primer moment, sembla fruit de l’atzar, es transforma paulatinament en un estrany joc del gat i la rata en què la desconeguda posa contra les cordes al famós arquitecte. L’escenari de l’acció, l’edifici de l’aeroport dissenyant pel propi arquitecte, actua com a extensió del propi personatge.

Aquí juga un paper important la idea escènica de l’ús de maquetes amb figuretes que sembla una transposició de l’encontre real de tots dos. Una idea de posada en escena que ens du a una certa teatralitat en què la trama es desenvolupa majoritàriament en un espai únic. 

El paper cabdal de la noia, carregat d’ambigüitat, sembla una variació de la clàssica figura de la “femme fatale” del cinema negre o, fins i tot, de la figura de l’intrús del cinema de terror, aquell estrany que es fica a casa teva o en la teva vida i t’ho remou tot.

Destaca també un element visual carregat de sentit i que apareix de forma recurrent. Ens referim a la presència d’aigües brutes, l’aiguabarreig del ciment, el material de construcció de l’aeroport, plasmat en el cartell del film i en els mateixos títols de crèdit. Es tracta d’un element material carregat de simbolisme i que ens condueix als secrets més foscos del personatge masculí. Rere les aparences i la respectabilitat romanen colgats els monstres interiors de cadascú.

Si t’ha agradat llegir l’article de ‘Cosmètica de l’enemic’ de Kike Maíllo: Els monstres interiors, també et pot interessar “Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí”.