El protagonista es diu Fernando Atienza i té l’encàrrec de redactar un informe d’un personatge important de Barcelona. Mentrestant, repassa la història del Watusi, el seu heroi infantil i mite del seu passat barraquista, recorda les incursions en els barris populars i el descobriment de nous escenaris, de noves latituds urbanes i delirants moradors. 

 

L’escriptor Carlos Zanón explica en el pròleg que aquest personatge li recorda a Kafka, a l’agrimensor del castell on arriba un estranger a la terra promesa, un llogarret a l’interior d’Europa, que és la representació del rebuig envers el diferent. Fernando Atienza és això, un tipus diferent que descobreix Barcelona en el context històric d’una transició no gaire ben parada, on la descripció de l’arribisme és brillant. L’escriptura de Fernando Casavella és àcida i mordaç, i ens situa perfectament en el lloc i el moment passat. De la mateixa manera que Manuel Vázquez Montalbán, a El pianista, ens ajuda a fer memòria d’un temps i d’uns protagonistes que el temps acaba relegant a l’oblit. Així ocorre amb la majoria de les històries, anònimes, perdudes, no resisteixen el pas de temps, però sempre ens queda el mite, com el del Watusi.