“Jaume, vull que em facis un llibre sobre Queralt”, m’havia dit. Com que ja feia dies que, des de la seva trucada jo hi anava donant voltes, el dia que el vaig anar a veure –sense saber, naturalment, que aquella trobada esdevindria el nostre comiat—ja tenia pensat quina mena de llibre m’agradaria de poder editar-li, i també de dedicar-li en reconeixement als anys que va viure a Queralt, i a la seva llarga trajectòria que tampoc no es pot comprendre sense Queralt. 

 

Per tant, aquell dia jo ja tenia una proposta de títol i tot. Quan l’hi vaig dir, em va mirar com feia sovint amb aquella mitja rialla única, que tenia aquell punt de sornegueria que traslluïa un sentiment natural de voler treure’s importància, però que en el fons delatava també una inequívoca satisfacció. Els ulls li espurnejaven. Tornava a fer cara d’entremaliat. I, al cap d’un moment, tornava a tenir ganes de fumar.

 

Tot d’una, va cridar a l’Emília. Li va dir que em donés cèntims perquè baixés a l’estanc a comprar-li un cigar, un d’aquells artefactes que li havien fet tanta companyia i que ell anomenava “anticristos”. Estava assegut en la cadira de rodes, però diríeu que tornava a ser un noi ple d’il•lusió i amb moltes ganes de tenir aviat aquell nou projecte entre les mans.

 

 

Malauradament, aquesta obra que apareixerà durant els propers mesos serà ja un llibre pòstum. Encara vaig tenir temps, dies després d’aquella visita, de fer-li arribar unes primeres proves de la coberta. I ell em va respondre això: “Amic Jaume. M’està bé el que facis. Tinc un escrit a part que t’enviaré per si n’aprofites alguna ratlla. Ho faré aviat pensant en Sant Jordi. Jo no hi veig prou per triar la portada , tu mateix. Gràcies per tot.”

 

Com a berguedà, a més d’editor seu, lector i amic, és a ell a qui vull donar les gràcies. Les pàgines més belles i entranyables que s’han escrit sobre Queralt són seves. Quan vam editar el llibre Queralt, Rasos de Peguera, l’any 1988, (que aparegué anys després amb el títol Camins i silenci), em va confessar que aquell era el llibre que havia escrit més amb “les tripes de l’ànima”.

 

Per cert, aquell dia li havia dit: “Mossèn, havia pensat que el llibre podria titular-se El meu Queralt”.

 

Jaume Huch i Camprubí, 

editor i escriptor.