I és que torna Cop de Teatre i torna amb Equus, de Peter Shaffer, una història més enllà dels límits. Una obra que, 50 anys després d’haver estat escrita, segueix provocant emocions contradictòries. Ja quan va ser estrenada va provocar un gran escàndol pel seu contingut polèmic i per la seva forma, ja que era la primera vegada que un home sortia despullat a escena. Una història de gran impacte escrita amb una estructura de thriller psicològic detectivesc a través de la qual el psiquiatre protagonista, Martin Dysart, ha d’esbrinar perquè l’adolescent Alan Strang, al qual tracta, va cometre un crim abominable. És a partir d’aquestes investigacions que l’espectador descobreix, a poc a poc, tota la privacitat del noi i la seva complexa psicologia. Equus converteix inevitablement l’espectador en un voyeur i l’acaba dirigint a l’escenari del crim. És aquest element: saber des del primer moment que passarà i com l’obra condueix inexorablement l’espectador i els seus protagonistes cap a la tragèdia, el que la converteix en una peça impactant i demolidora. 

 

Equus és una invitació a reflexionar, a remoure a una classe mitjana adormida i adotzenada, un clàssic dels ’70 absolutament vigent a causa de la regressió que estem patint a posicions puritanes, una obra transgressora, que passeja per espais poc comuns com les parafílies i la zoofília. Una obra que busca agitar consciències i que planteja un debat molt interessant sobre què és la normalitat i l’anormalitat, el preu que estem disposats a pagar per mantenir-nos dintre d’aquesta “normalitat” i quines de les parts més extraordinàries dels nostres fills, o de nosaltres mateixos, hem de reprimir i castrar per poder viure en aquesta societat que no vol mirar a la cara les coses que l’incomoden.