El setge borbònic de Barcelona dels anys 1713-1714 va ser per sobre de tot una prova de resistència dels assetjats. Per què això fos possible, la clau va estar en mantenir els proveïments a la ciutat, i la principal base d’operacions va estar al Maresme, així com els principals responsable de proveïments pertanyien a nissagues arrelades al Maresme.

Salvador Feliu de la Penya i Picart (1674-1733), mercader i nebot hereu de Narcís Feliu de la Penya.  Descendent dels Feliu de la Penya de Mataró, es casà amb la pubilla dels Coll Isern de Vilassar i fou escollit, el 1713, conseller segon de la ciutat i responsable de la Junta de Proveïments. Precisament el 9 de juliol, ara fa tres-cents anys, es produiria un dels majors desastres en els proveïments: seria apressada bona part del comboi procedent de Mallorca i això generaria dures crítiques contra Salvador.

Un altre home clau, sorgit del Maresme, fou Salvador Lleonart d’Alella. Durant el setge el seu paper anà creixent fins a esdevenir quelcom semblant a un cap de l’espionatge austriacista, creuant el setge, transportant comunicacions secretes, aconseguint informacions militars dels borbònics amb la col·laboració de Marianna de Copons i d’Armengol (+1757), facilitant subministraments a les tropes, coordinant la guerrilla exterior… Coronel d’Infanteria, seguí amb tasques d’espionatge, fins que marxà a l’exili vers 1729. Obtingué una pensió de l’emperador i morí el 1739 a Buda (Hongria).

A un altre nivell, podem citar a fra Francesc Dorda i Gemmir (1641-1716), originari de can Dorda de Mataró, que seria abat de Poblet i bisbe de Solsona. Fou el principal responsable de les finances austriacistes al Principat: Des del 1706 era sots tresorer reial i president del Consell d’Hisenda, i el 1711 fou nomenat conseller de la reina. En anar-se’n aquesta, es reclogué al bisbat de Solsona, d’on fou expulsat pels borbònics.

Aquests noms destacats s’han d’entendre acompanyats d’una munió de personatges anònims sorgits de la comarca que feren possible la resistència. Com assenyala Santiago Albertí, “Malgrat les circumstàncies més desfavorables, el Maresme és la comarca clau en la resistència final: filó constant de voluntaris, escenari propici de victoriosos combats, base del servei secret, rebost de la Barcelona assetjada i cau de guerrillers infatigables.”