Entre els militars destaca el coronel Sebastià Dalmau i Oller, amb casa a Teià, el qual fou empresonat fins a la Pau de Viena de 1725, quan marxà a l'exili i continuà la carrera militar dins l'exèrcit austríac de manera brillant. També és rellevant l'empresonament dels Sans, el general Francesc Sans Miquel de Monrodon i el seu fill, i capità de la Coronela, Ramon Sans, alli-berats el 1719, i, mentre Francesc marxarà a Viena el 1727 on continuarà la carrera militar, Ramon enllaçarà el 1729 amb la pubilla hereva dels Sala d'Arenys. L'octogenari comte de Plasència, i senyor de Vilassar i Burriac, Joan de Lanuça, fou desterrat a Salamanca i Segòvia, i a partir de 1723 a València on morí. 

 

Com a exemple d'exili interior trobem al bisbe, i conseller reial, Francesc Dorda i Gemmir, originari de Can Dorda de Mataró, el qual es reclogué al seu bisbat de Solsona d'on fou expulsat pels borbònics i es retirà al monestir de Poblet. O el jurista, i antic president del Tribunal de Contrafaccions, Miquel Calderó i Masdovelles, de Can Calderó d'Alella, que es refugià com a frare a la cartoixa de Montalegre on morí. Entre els exiliats a l'imperi austríac hi trobem al soldat Tomàs Ruaix i Colomer, descendent de Can Ruaix de Vilassar, o el tinent Jaume Lleonart, i a partir de 1729 el seu germà i coronel de l'espionatge Salvador Lleonart, ambdós descendents del Mas Lleonart d'Alella. A Roma va mossèn Francesc Barata i Montanyà, que havia estat rector de Premià i membre de la Junta Superior de Govern durant el setge, el qual tornà després de la Pau de Viena. A Gènova detectem el frare mercedari Salvador Feliu de la Penya, descendent dels Feliu de la Penya mataronins… La llista és inacabable. Un veritable desastre per al país, des de la classe dirigent establerta entre la ciutat i el Maresme fins al més remot llogarret del rerepaís, del qual costaria reposar-se.