La majoria d’ells pertanyen a la família de les rosàcies. Es distingeixen fàcilment perquè les seves flors són blanques o rosàcies i tenen cinc pètals. En podem trobar no només diferents espècies, sinó diferents varietats.

 

Molts d’ells són més o menys naturals. Altres provenen d’antigues explotacions fruiteres i s’han assilvestrat. En tot cas, ara formen part del nostre patrimoni natural. Molta gent, quan fructifiquen, van a collir els seus fruits, especialment en el cas de les nous (nogues en cerdà) o de les cireres o fins i tot dels aranyons, ja sigui per consumir-los directament, ja sigui per produir alguna varietat de licor.

 

El més interessant del cas és que algunes d’aquestes varietats són pràcticament “fòssils” que ja no es cultiven, però que estan perfectament adaptats al clima cerdà i que seria molt interessant de recuperar i tornar-los a cultivar.

Hi ha algunes iniciatives oficials i privades per tal de fer-ho possible. En especial pel que fa a les espècies autòctones de pomers, per exemple, molt diferents de les varietats que podem trobar cultivades a la plana de Lleida, per posar un exemple.

 

Així, és possible que enmig de la muntanya tinguem un petit tresor biològic que ha passat desapercebut durant dècades i que ara el puguem tornar a reaprofitar.