Gaudim dels cels de Cerdanya, especialment a la tardor i a l’hivern, de les seves precioses postes de sol i de les nits estelades. Cada vegada tenim més contaminació lluminosa i no tota prové del territori: cada vegada tindrem més satèl·lits orbitant la Terra i els cels negres i foscos podrien esdevenir cosa del passat.

 

Gaudim dels bolets, de poder-los anar a collir lliurement i amb una certa abundància. En el futur, el canvi climàtic podria comportar que algunes espècies desapareguin de les nostres contrades (per contra, en podrien aparèixer de noves). I també hem de tenir en compte que, per anar a collir bolets, aviat podria ser necessari pagar, tenir un carnet de boletaire o totes dues coses.

 

Gaudim del lliure accés motoritzat a molts indrets de l’alta muntanya. En un futur, podrien esdevenir llocs vedats a tothom que no hi vagi a peu o en bicicleta.

 

Gaudim dels nostres meravellosos boscos, abans que un malaurat megaincendi no acabi amb ells. Esperem que no sigui així, però podria passar. Per desgràcia, hi ha precedents i el Pirineu està situat en una zona fràgil.

 

Gaudim del vol dels ocells i de les aus, ara que encara n’hi ha. Gaudim de les abelles i de les papallones, amenaçades per la pèrdua d’hàbitat, per pesticides, per malaltia o per depredadors forans.

 

Gaudim dels boixos, abans que la papallona exfoliadora del boix faci de les seves a la Cerdanya, com ha passat a la Garrotxa o al Ripollès.

 

Gaudim del meravellós dringar de les esquelles dels ramats de les vaques o dels cavalls, abans que els pagesos decideixin plegar i no tinguin substitut.

 

Gaudim del toc de les campanes, abans que algú aconsegueixi silenciar-les definitivament perquè no el deixen dormir.

 

Gaudim de les restes de la parla cerdana, que encara utilitzen alguns dels padrins més vells de les nostres contrades.

 

Gaudim de la neu a l’hivern i a la primavera, abans que el canvi climàtic no l’enviï a les cotes més altes de les nostres muntanyes.

 

En fi, gaudim de totes aquestes petites i meravelloses coses del dia a dia, al llarg de l’any, que potser no valorem prou i que, esperem que no passi, podrien desaparèixer a mitjà o llarg termini.