La història de la Joana és excepcional i ara, amb 81 anys i tota una vida plena d’experiències, molts cops úniques, afirma  tenir “la gran satisfacció d’haver fet les coses ben fetes com sempre m’havia dit el meu pare: “tot el que aconsegueixis com a professional ho aconseguiràs fent sempre les coses molt ben fetes”. Això em va quedar gravat i estic molt contenta de la feina que he fet”.

 

Retirada del fotoperiodisme des del 1985 perquè, com recorda, va veure que “es perdia la sensibilitat i que no es valorava la feina del fotògraf. S’estava perdent el respecte als professionals. La nostra és una feina única, creativa, sensible, humana. Ara tothom publica el mateix, i a mi el que realment em motivava era obtenir allò extraordinari”. Ara torna a fer alguna fotografia després que uns joves periodistes trobessin unes fotos realitzades per ella, comencessin a estirar del fil, s’interessessin per la seva història i, de sobte, es trobessin a les mans amb una vida extraordinària. De fet, ella mateixa s’adona ara de la importància d’haver estat la primera fotoperiodista del país i el mèrit de la seva feina, llavors, en un món d’homes, diu: “dos cops especialment durs em van fer veure que no seria fàcil, el primer quan es va aturar un partit de futbol oficial per fer-me fora, simplement  perquè estava fent la meva feina, però no volien una dona, i des de les grades em cridaven i em xisclaven. L’altre quan un dels meus professors, sabent que no m’agradava gens els toros i odiava la sang, em va enviar a fer un reportatge a un escorxador. De fet em va servir perquè, per primer cop, em diguessin que seria una gran reportera”.

 

Però si dos reportatges marquen a foc la carrera de Biarnés són el de les riuades de Terrassa el 1962 i l’exclusiva amb els Beatles el 1965. Les seves fotos de la riuada -tot i treballar a Madrid casualment estava a la capital del Vallès de visita- van ser la col·lecció de fotos més impactants de la catàstrofe i gràcies a aquestes la tragèdia va ser coneguda a tot l’estat per la difusió que se’n va fer des de TVE. Pel que fa  als Beatles, Biarnés va fer servir totes les seves armes per apropar-se i aconseguir un reportatge exclusiu. Ella recorda: “aclarir que, en contra del que s’ha dit sempre, no em vaig colar ni a l’avió ni a l’habitació de l’hotel de Barcelona. A l’avió vaig volar amb bitllet i a l’hotel vaig trucar educadament a la porta de l’habitació”. Biarnés ja tenia les fotos de la roda de premsa, però eren les que tenien tothom i ella volia LA FOTO, així que….”vaig aconseguir un bitllet pel mateix avió en el que ells viatjaven de Madrid a Barcelona, vaig entrar a l’avió, amb el meu bolso, vaig passar molt mona cap al lavabo i vaig muntar la màquina. Quan em van descobrir, perquè van veure l’objectiu, jo ja tenia les fotos. A l’arribada a Barcelona vaig anar directa a l’hotel i vaig pujar a la seva planta amb el muntacàrregues, vaig trucar a la porta, em va obrir el Ringo Star i em va dir YOU? Em van deixar passar i vaig estar tres hores amb ells, uns nois fabulosos, senzills… vam acabar parlant del pa amb tomàquet”.

 

Podríem estar cent hores parlant amb la Joana, i les històries i anècdotes de la seva vida professional com a fotoperiodista no acabarien mai i sempre ens sorprendríem, però el resum de tota la seva carrera es sintetitza en una filosofia molt clara, i que fa que se li neguin els ulls: “jo només volia que el meu pare se sentís orgullós de mi”.