L’arribada de persones a Vilassar, la majoria de la zona de Múrcia: Cehegín, Calasparra i Valentín, però també d’altres zones de l’Estat va provocar un creixement desordenat del poble.

 

El nucli del municipi, que fins als anys 50 ubicàvem entre les dues rieres, veurà créixer a poc a poc dues barriades: el Pi i la Galbanya – amb el malnom del Congo i el Mau-Mau- que acolliran nuclis familiars, primer establerts en habitacions de lloguer o aprofitant espais cedits per familiars, per a poc a poc anar construint petites cases unifamiliars en terrenys que fins al moment eren vinyes o horta. Barris que naixeran sense cap mena d’infraestructura i que, a poc a poc, gràcies a la solidaritat entre veïns, modificaran la trama urbana del nostre poble constituint veritables espais de socialització.

 

 

La majoria de famílies arriben a Vilassar a la recerca d’un futur millor, havent de deixar, moltes d’elles amb recança, la seva terra natal i sovint una part del nucli familiar enrere, per aterrar en una societat molt diferent. La majoria treballaran en el que més coneixen, la terra, aprofitant l’embranzida que en aquells moments té el clavell en finques com can Badia, però també a les fàbriques tèxtils i tints de Vilassar i, a mesura que el poble tindrà necessitats de creixement, en el ram de la construcció. Gent humil, amb ganes i força per millorar la seva vida…

 

És d’aquesta manera com la societat vilassarenca s’adaptarà als nouvinguts, l’escola, les festes majors, les entitats, el món laboral, l’esport… seran portes d’entrada, no sense que en algun cas hi hagi problemes d’entesa, però que vist en perspectiva ens parlen d’un Vilassar acollidor i integrador.

 

A partir de la dècada dels 60 el barri de can Salvet es va sumar al creixement de Vilassar a partir de la venda de parcel·les que van acollir habitatge en blocs de pisos fent créixer el barri amb una barreja d’immigració i joves locals que cercaven poder adquirir una habitatge assequible.

 

A finals de l’any 2017, des del Museu Arxiu de Vilassar, va sortir la inquietud d’omplir un espai silenciat de la nostra memòria més recent, el paper dels barris i de la seva gent en la transformació del Vilassar de mitjans el s. XX. Vàrem proposar de fer aquesta recerca a partir de les vivències de la gent i és d’aquesta manera com neix el projecte Museu als barris. Vàrem proposar una tertúlia oberta als veïns de cada barri, i a partir de les seves explicacions informals i de la recollida de material gràfic es va fer una tria de persones significatives per fer-los una entrevista més a fons de manera personalitzada. La metodologia emprada feia que, tant la tertúlia general com cada entrevista, es gravessin en vídeo originant una base documental d’història oral.

 

 

L’experiència ha estat un èxit, per la implicació de la gent, i sobretot per posar sobre la taula i donar valor a les experiències personals, en alguns casos molt dures, de tota la gent que, tot i venir d’arreu, avui se senten vilassarencs del tot. Els petits resums que hem anat penjant a les xarxes socials han tingut una resposta viral… multiplicant l’efecte de l’estudi.

 

L’objectiu final del projecte és dipositar tot aquest material audiovisual a l’Arxiu Històric de Vilassar de Dalt per tal que sigui consultable per tothom, omplint aquest buit historiogràfic, com a reconeixement de l’empremta que ha deixat tota aquesta generació al nostre país.

 

La Galbanya, el Pi i can Salvet van fer créixer Vilassar de Dalt, però la gent que hi va venir a viure va modificar els costums, la manera de ser i la personalitat de la població… avui som una barreja, i podem entendre la diversitat com a riquesa.

 

El projecte Museu als barris ha volgut donar veu a tots aquells que van arribar un dia de lluny i avui ja no marxarien mai, perquè estimen tant la terra on van néixer com la que els ha vist créixer.  

 

Es poden consultar resums dels vídeos de les tertúlies a: https://www.facebook.com/pg/Museu-Arxiu-Vilassar-de-Dalt-144681472332368/videos/.