Diferents cultures i civilitzacions, allunyades en el temps i en la geografia, han celebrat, des de temps remots, aquesta festivitat dedicada al record dels difunts. Els primers dies del mes de novembre, temps de transició que coincideix amb el cicle natural del repòs i de la mort aparent de la natura, recordem avantpassats, amics i familiars desapareguts i alguns envoltem aquest record de tota una sèrie de tradicions associades a la creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes d’aquests retornen a les cases i als llocs on havien viscut.

La festa dels morts arriba en un moment clau de l’any en el qual la mateixa natura sembla morir. La tardor és el temps de transició entre l’estiu i l’hivern, una època, doncs, de canvis, l’inici d’un nou cicle, un temps fred de llargues nits i de poca llum, tots ells factors fàcilment associables a la mort física de la persona. Tot i això, és també el moment de la sembra, de la promesa del ressorgiment de la vida que esdevé amb el retorn del bon temps. 

Els orígens d’aquesta celebració es remunten al Samain (fi de l’estiu) o festa celta dels morts. Per als pobles d’arrels cèltiques, el culte als difunts i les tradicions folklòriques relacionades amb la mort constituïen una part molt important de la seva cultura. L’origen cristià d’aquesta festa es remunta a les primeries del segle VII, quan el Papa Bonifaci IV en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma o temple pagà de tots els Déus, el purificà i consagrà en honor de la Verge i de tots els Màrtirs i disposà que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació, dia en què s’acostuma a fer una missa en honor als morts i després anar al cementiri a dur-los flors.

Tot i la seva cristianització, aquesta festa conserva en el seu costumari un gran nombre d’elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme. El costum de visitar els difunts és d’origen romà. Els romans, però, aquestes visites les feien en època de collita. La pervivència d’aquests costums, un gran nombre dels quals relacionats amb el foc i les ànimes, es constata en l’actualitat sempre a nivell familiar. Col·locar un llum a la porta de la casa per guiar les ànimes, encendre la llar de foc perquè s’escalfin, llums d’oli a les habitacions o a la cuina… Totes elles pràctiques en record dels difunts. 

Es creu que les ànimes són al purgatori i retornen a les cases. Si hi troben una bona acollida per part dels seus familiars van directes al cel i si no la hi troben, han de continuar penant. Altres creences afecten directament els infants. Així, en fer la castanyada, es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè calia deixar-ne alguna per a les ànimes, que de no trobar-la, aniria de nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l’escala de la casa o pels racons, i d’altres resaven un parenostre en menjar-se-les a fi que, de nit, els morts no se’ls enduguessin.

En les antigues cultures els morts es consideraven protectors de la casa, una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. Aquesta idea dels morts protectors es conserva encara en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres: posar un plat més a taula, deixar un lloc buit per al familiar difunt, obrir les portes per a que passin les ànimes o mirar de no bellugar massa coses dels racons convençuts que aquests eren els llocs on restaven quietes les animetes.

Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia veure pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. També els panellets es consideren un menjar característic d’aquesta festivitat.

El dia de Tots Sants i sobretot el 2 de novembre, dia dels Difunts, és costum anar al cementiri a visitar les tombes dels avantpassats i guarnir-les amb flors arranjant-ne el seu aspecte exterior. Així, la visita al cementiri constitueix, ara per ara, un dels pocs signes col·lectius en record dels difunts a la nostra societat.