De com aquest ritus ancestral va ser integrat per la religió cristiana ens parla de la saviesa d’aquells primers evangelitzadors, integradors sobretot. Com, durant segles ha estat i és part del Nadal cristià, i així ha estat viscut, sentit i conservat. Avui esdevé ja una tradició cada cop més independent.

Nit de Nadal. Bagà. Novament, els fallaires estan al Siti, un turonet a penes destacat entre les muntanyes que encerclen la Vila. Les Penyes Altes de Moixeró rep la llum rosada de la darrera hora. Cerdanyola, des del Clos el Pedraforca reflecteix la darrera rojor del dia. Crepuscle, ve la nit. S’encén el foc, com abans de nosaltres l’han encès innumerables generacions d’homes a aquestes valls al peu de les serres del Cadí i el Moixeró. Tornem a fer, potser alguns sense saber-ho, una vella pregària al sol: que els dies no s’escurcin més, que no s’allargui la nit, que el sol torni a créixer al firmament, i amb ell la vida. Negra nit, un punt de misteri. S’aixequen les faies, un bosc de faies s’inclinen i prenen a la foguera. Portaran la llum al poble, i l’esperança del renéixer, i una joia molt endins. Comença la davallada, una processó de foc il·lumina la muntanya i dibuixa el camí: “faia, fia-faia”, veus altes, com crits, anuncien que ve el foc. Expectants, baganesos i cerdanyolencs veuen acostar-se les torxes, i drecen ja les seves. Poc després el secular toc de campanes, de joia, rebrà els fallaires, es repartirà el foc, i s’iniciarà la crema general.

Una festa. Com sempre les cares van adquirint aquella expressió de felicitat que ens acosta i deixa veure els replecs més amables de l’ànima.

Després esperarem la sortida del sol, creix el dia. Els fallaires han aconseguit novament aturar l’avenç de la foscor.

Avui un munt de berguedans i de gent d’arreu ha assistit a una festa, el que conservem d’un un ritus excepcional, mantingut al llarg de mil·lennis, una festa que s’ha mantingut oculta a les altes valls del Llobregat, i que conserva tot l’encant, la màgia i el misteri de les tradicions ancestrals, arrelades en el fons dels temps.

El 2001 va començar el futur, la festa, mai perduda, va recuperar la baixada, un record llunyà aleshores. Les poques faies de llavors, creixen  i s’acosten al mig miler, mig miler! Les places grans de Bagà estan enceses de foc, de festa i d’alegria, com la plaça de  Cerdanyola, on l’aire íntim del poble permet una proximitat i una germanor comunitària pròpia i única.

Un bosc de faies, un espectacular concert de foc, una vitalitat extraordinària. A Bagà els joves es passen les faies, les tiren enlaire, molts; a Cerdanyola el bastó que dona fermesa a les faies els permet fer esteles de foc en l’aire. Arreu la dansa fa una rotllana doble i gran, la música ja ens encén el record dels darrers anys. Una felicitat compartida, que està en l’aire i en el fum.

El bosc de faies, creixent, que cada Nadal es dreça a Bagà i Cerdanyola és testimoni del pes de les tradicions ancestrals dins nostre, i de la seva força de futur.