“La rivalitat entre dones no l’he entesa mai”.
Recordada per molts com a Estrellita Verdiales a Cegada de amor, de La Cubana; per altres, com a Nuri Soler a Ventdelplà, o inclús com a Belén a la sèrie d’Antena 3 Amar es para siempre. Ningú pot negar que l’Anna Barrachina és una actriu tot terreny, tal com ho demostra la seva llarga trajectòria en teatre, cine i televisió, tant en comèdia com en drama. Actualment, a part d’aparèixer a Merlí, és una de les protagonistes de la comèdia musical Homes!, una versió actualitzada de l’obra homònima de T de Teatre que es va estrenar el 1994. Dirigida per Carol López i amb la música original de Marc Parrot, l’obra es basa en cinc actrius molt potents i divertides (Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent) que interpreten diferents personatges, tant femenins com masculins, en escenes quotidianes. D’aquesta manera, Homes!, que es podrà veure al teatre Kursaal de Manresa el 25 de novembre, reflecteix des de la sàtira i la comèdia les diferències entre homes i dones i les dificultats per entendre’s.
Ha canviat gaire el paper de la dona respecte a fa 23 anys, quan es va estrenar l’obra original d’Homes!?
Ufff… Doncs jo crec que hi ha hagut un pas gegant. Queda molt per fer, però jo crec que, lentament, les dones van fent passos gegants. De fa 23 anys a ara potser ens fa la impressió que no han canviat molt les coses, però jo crec que sí, que la dona ara té un paper molt important. Per exemple, ara hi ha més dones a la política, tot i que segueixen sent poques; ara les dones poden tenir fills i estar soles, sense necessitat de tenir parella… Per això no vam fer l’obra del T de Teatre, perquè la Carol López va pensar que les coses havien canviat.
Quines diferències entre homes i dones es poden veure en aquesta nova versió?
La veritat és que aquesta versió és un pur entreteniment. No es pretén res més que entretenir, que la gent s’ho passi bé i rigui. Sí que es parla del que diríem “macho ibérico”, que està en fase d’extinció però que encara hi és… Però en fi, tampoc és un aprofundiment en el tema, sinó que es parla de l’home des de la sàtira, la ironia, però sobretot des de la comèdia i per entretenir, perquè la gent s’ho passi bé. Tot això embolcallat amb la música del Marc Parrot.
Ens podries parlar d’algun dels personatges que interpretes a l’obra?
Hi ha un home que interpreto que es pensa que és la bomba, que lliga molt, però realment no lliga gens i es creu les seves pròpies mentides. O sigui, el típic “machirulo” que en el fons no li passa res, que d’aquests n’hi ha molts. També interpreto un paper que m’agrada molt, d’una dona que té cites amb diversos homes i va veient el panorama masculí que hi ha (riu).
Et vas inspirar en algú per a interpretar tots aquests personatges?
Jo sempre intento inspirar-me en gent concreta, en gent real, i després, dins del meu imaginari, em creo el meu personatge. Per a mi, actuar és com pintar un quadre, o cuinar: agafes diversos elements, colors o ingredients, agafant d’aquí i d’allà, i vas formant o cuinant a foc lent el teu personatge. Els meus homes són una barreja de molts: pares, germans, amics, inclús personatges del western, i agafo la seva manera de parlar, de caminar, de posar-se, per a fer de “macho”. I la veritat és que és interessant ficar-se en la pell dels homes… Ho dic en conya, però a l’espectacle dic que fer d’home és molt relaxant perquè no penses en res, no t’estresses gens (riu).
Què tal amb les altres actrius? Havies treballat abans amb elles?
No, mai havia treballat amb elles, i ha estat genial. A més, les cinc som molt còmiques, riem molt i la veritat és que hem fet un equip molt xulo, amb cinc dones molt potents. De fet, en un moment de l’espectacle hi ha una coreografia molt maca en la qual es ressalta el poder de la dona, com dient “s’ha acabat, tu, ens toca a nosaltres”.
Doncs precisament un estereotip generalitzat sobre les dones és que ens veiem més com a rivals que com a companyes.
És una cosa que no he entès mai. La rivalitat entre dones no m’entra ni a la sang. Hi ha dones així, amb molta rivalitat i competència, una manera de pensar que jo trobo molt masculina. Però crec que, si realment volem avançar, el que hem de fer és unir-nos i entendre’ns; això per a mi és bàsic, important. Jo sempre m’he sentit molt bé acompanyada de dones i parlant amb dones… però també he estat amb dones que són rivals i no les puc entendre. No em cap al cap aquesta mentalitat, crec que és molt antiga i que s’ha d’acabar perquè el que hem de fer realment és caminar totes juntes. De fet, el que pretén dir la coreografia que he comentat abans és “per favor, dones, unim-nos i que cada una faci el que de veritat tingui ganes de fer”, no perquè ho hagi marcat la societat, ni l’home, ni ningú. D’aquesta manera, serem lliures.
Feia temps que no et vèiem a la televisió catalana i ara has tornat per a interpretar la Lídia a Merlí. T’hi sents identificada amb el problema de compaginar vida laboral i familiar?
I tant, tot plegat és un puzle que intento fer el millor possible. Però sempre és el mateix: les dones, quan hem de deixar el fill per motius laborals, com per exemple quan jo me n’he d’anar a Madrid, tenim una part de sentiment de culpa, i això s’ha de treure perquè la nostra feina també forma part de la nostra vida. Ara una dona pot ser mare i treballadora i compaginar-ho; els fills sortiran d’una altra manera, sí, potser més espavilats, i sobretot valorant que allò a què es dediquin els ha d’agradar molt. Per exemple, el meu fill veu que la meva feina és la meva passió i em fa feliç, i espero que al dia demà també es pugui dedicar a algun ofici que realment l’apassioni.
El paper de la Lídia t’ajuda a reflexionar sobre la relació amb el teu fill, que ara és adolescent?
Sí, sobretot a aprendre. En lloc de “despotricar” sobre els adolescents, aprendre d’ells és important. I aquesta mare, a més a més, no té gaire a veure amb mi: és una dona que no vol tenir problemes, és una mica “happy” (riu), i aleshores el seu “happisme” el passa per damunt dels seus fills, una mica inconscient. Però en el moment que ha de ser-hi, hi és. Se’m va criticar molt a la segona temporada, perquè deien que era molt fresca, i jo pensava “ostres, si el que jo faig ho fes un home, potser no em dirien res”.
Parlant dels adolescents, creus que les noves generacions aniran difuminant les diferències entre homes i dones?
Jo crec que sí. Les noves generacions pugen molt fortes, ja t’ho dic. A nivell actoral, per exemple, els actors de Merlí estan preparadíssims, són molt treballadors. I en general veure la gent jove és un gust. Jo recordo fa un temps que deien “és que la gent jove no fa res, són uns ni-nis…”, i no és així. Jo el 28 de setembre (vaga estudiantil a favor del referèndum) vaig veure tots els estudiants a plaça Universitat i vaig flipar, hi ha una gent jove molt potent. Crec que els joves defensen molt la seva llibertat, trobo que són bastant actius en tots els aspectes. Amb el tema de gènere, també veig coses en la gent jove, com les cançons de reggaeton, que dius “hòstia, no”, però crec i vull pensar que és una minoria.
