Quan comences a escriure?

No la sé contestar mai aquesta pregunta. Escriure forma part de la meva vida, no és una decisió que prenc en un moment determinat… es comença llegint molt, quasi de manera obsessiva i, sense adonar-te, un dia necessites escriure.

 

Doncs en quin moment decideixes que l’escriptura sigui el teu “modus vivedi” o voldries que ho fos?

(Després d’una gran riallada)… de fet mai m’ho he plantejat. Al contrari, arriba un dia que decideixo que això no pot ser el meu “modis vivendi” perquè veig que és inviable, quasi impossible. De fet, et diria que, en el meu cas, va arribar un moment que vaig decidir que no escriuria més, perquè intentar escriure i no trobar mai el quan s’acaba transformat en un patiment, però la veritat és que no ho pots deixar. Vaig descobrir que realment no és una cosa que pugui decidir sí vull o no vull.

 

Llegint les dues novel•les que tens publicades, Mi marido, su velero y yo i Cuaderno de Coyoacán, es percep un punt autobiogràfic, donen la sensació de partir de fets molts personals…

Sí. Els punts de partida de les dues són absolutament autobiogràfics, però a partir d’aquí novel•lo. Hi ha autors que novel•len directament i jo ho passo tot per un filtre

personal.

 

Tant la teva primera novel•la com tots els teus escrits tenen un punt d’humor, un toc d’ironia àcida. Com passes d’aquest punt a un llibre com el Cuaderno de Coyoacán, que és molt íntim, amb escenes colpidores, que només es poden explicar si s’han viscut en primera persona?

Com deia abans, tu no controles si vols escriure o no vols escriure, ja que hi ha coses que necessites escriure-les. En tot aquest procés jo necessitava escriure, per entendre què estava passant, en aquest cas era una necessitat i el que em va costar més va ser com fer-lo. Jo tenia el meu quadern de viatge (una mica el punt de partida) però era molt íntim i necessitava trobar el to. Com que m’agrada molt barrejar coses i llegir històries en diferents línies en narració, vaig decidir fer el mix que és el llibre, amb una part més personal i una altra més novel•lada.

 

Un cop llegeixes el Cuaderno de Coyoacán, la novel•la sembla molt coherent i fàcil; en canvi, tu expliques que el procés va ser molt complicat.

Ha estat molt complicat escriure’l perquè em costava trobar el punt i la manera de fer-lo arribar, i també ha estat difícil tot el procés posterior fins que ha vist la llum. El llibre ha passat per moltes etapes buscant el camí fins que finalment neix Índex Edita.

 

Com neix Índex Edita?

De fet quasi neix amb l’objectiu de publicar el Cuaderno de Coyoacán. La Pepi d’Índex és la meva llibretera de capçalera, ella estava molt al dia amb el procés del llibre i es van conxorxar una mica ella. El meu gran amic Carles Segarra (que ja no hi és) i el meu marit i em van convèncer. Ens ha costat molt tot perquè érem novells, de moment hem publicat el Cuaderno i ara tot està per veure per on fem camí. 

 

És una casualitat que les teves dues novel·les estiguin escrites en castellà?

No. El meu marit és valencià i a casa parlem castellà, dos llibres que tenen uns punts tan íntims de la meva vida, era quasi obligatori escriure’ls en castellà. I a part d’això, sempre he sentit que escrivint en castellà sóc més escriptora perquè l’idioma em posa com una barrera. Per a mi el català m’és més íntim, em surt més de dins; en canvi, amb el castellà em sento molt còmode perquè em permet prendre una distància que em dóna una posició diferent.

 

Quina recomanació faries a una persona que vol començar a escriure?

Primer llegir molt i desenvolupar la capacitat d’observar, d’estar alerta, de saber percebre coses que passen al voltant, mirar, escoltar… tot plegat t’acaba donant la capacitat d’interpretar. Amb les novel•les és important crear complicitats i només les pots crear a partir de coses que has viscut o que coneixes. Crec que els escriptors som molt vampirs.

 

Si has de citar un escriptor que ara, en aquest moment de la teva vida, t’enamora, qui recomanaries?

Bolaño. Bolaño sempre. Bolaño ara i abans. Sempre.l no oblidar que comptem amb alguns dels millors cuiners de renom que ens permeten pensar en la creació d’un col·lectiu de cuina, que ells siguin els nostres ambaixadors i que siguin qui ens puguin indicar les directrius a seguir per promocionar la cuina comarcal.