Com van ser els inicis del restaurant?

La meva mare, la Maria, va començar amb un xiringuito quan jo tenia 4 anys, el 1952. I com a restaurant es va fer fa 30 anys, quan va passar a les meves mans. Vam ampliar perquè teníem molta afluència de gent, i molts ens demanaven que féssim més menjars.

 

Que et va fer seguir amb el negoci familiar?

Jo sóc pèrit químic i he tingut una fàbrica. Però als anys 80 la meva mare em va dir que el negoci ja se li feia gran i com que el treball a la fàbrica anava a la baixa i vaig decidir canviar i invertir pel restaurant, amb la meva dona. Sempre havia vingut a ajudar dissabtes i diumenges, no era un món desconegut per mi.

 

La part més positiva del negoci?

Tenir un negoci que funciona i que la gent marxa contenta d’aquí. Això és el que més m’omple a mi. Tenim molts clients del voltant, Barcelona, Terrassa, Mataró… el restaurant és molt conegut gràcies al fet que tenim un lloc que és privilegiat. Restaurants amb una terrassa a la platja com aquí no n’hi ha. 

 

Hem sentit que el restaurant tancarà… com és això?

Nosaltres no volem tancar… però és una concessió que va acabar i estem esperant si ens la renoven. I de moment no ho volen. En tot cas, aquest estiu estarà actiu segur.

 

 I com s’agafa aquesta notícia?

A mi em sap molt de greu… fa 30 anys de l’edifici i 66 del primer xiringuito. M’agradaria que els meus fills continuessin amb el restaurant. El Josep va estudiar hostaleria i turisme a Sant Pol, i la Lupe a Manchester. Estan preparats i arrelats aquí, per això trobo que és una llàstima. 

 

Plans de futur per a vostè?

Si tanquem, em jubilaré… i si no, continuaré. Jubilar-me per mi és com si m’apartessin. Estic molt bé de salut i mentres em trobi bé vull venir cada dia. Jo sempre estic mirant de fer coses. En cas que m’hagi de jubilar, viatjaria.