Com arriba al món de la pastisseria?

Jo vaig ser un mal estudiant; no perquè no m’agradés estudiar, sinó perquè no m’interessava. Quan va arribar l’hora de la revàlida, la vaig suspendre i el pare va dir prou i em va enviar a treballar a la fàbrica de la família. Vaig començar a fer de torner però no m’agradava gens. A tot això, jo era molt llaminer i cada dia m’escapava a la pastisseria del poble que va ser on em van posar el cuquet. Li vaig dir al pare que volia ser pastisser i així vaig començar. Quan vaig entrar en el món de la pastisseria se’m va obrir un gran món, com anar a viure sol a Barcelona en una pensió. Tot eren canvis. Vaig passar 8 anys d’aprenentatge, saltant de pastisseria en pastisseria per aprendre. Vaig conèixer a la Montse, la que seria la meva dona, i vaig muntar la primera pastisseria, la del carrer Manzanillo.

 

Com van ser aquells inicis?

Costosos. Molt durs. A Sant Pol hi havia moltes pastisseries, i jo l’últim… no arrencava. Va arribar al punt que em vaig plantejar plegar, però la Montse em va dir: “això és el que vols, has de seguir perquè a més ho fas bé”. I vaig aguantar. Vaig començar a fer 4 croquetes, 4 canelons… per diferenciar-me de la resta i atraure més clients. La meva bona pensada és que, conscient dels meus límits de saber, anava a tot arreu a fer cursets, a fires, a veure pastisseries per veure què feien, a veure novetats… anava a fires i tornava enfadat perquè no podia arribar a comprar una màquina que havia vist o una novetat, i a la que tenia dos duros els invertia en el negoci. He tingut molta sort a la vida.

 

Ha tingut sort però ha estat molt emprenedor.

Sí, això sí. I a més, la gent ha vist sempre que era una persona complidora. Jo patia per poder pagar tot allò que comprava, i això em va ajudar molt.

 

I d’aquells inicis fins aquí?

Vam anar creixent a poc a poc, a poc a poc, fins que un bon dia vam fer un berenar pel rei. Això va començar a córrer pel poble i va ser una mica l’espurneta de “ui, en Salvador ha fet un àpat pel rei” i va fer que la gent comences a venir a la pastisseria. 

A més, vaig fer d’espònsor d’un avió amb 100 persones per anar a veure el debut de Pau Gasol a Memphis, a través d’un programa del Toni Bassa a Catalunya Ràdio. En Lluís Carrasco, molt amic meu, que era el director de màrqueting, em va convèncer perquè fes d’espònsor i allò va ser una gran empenta.

 

Com es fa el salt de la pastisseria de Sant Pol al que sou ara?

Ara tenim 5 pastisseries, la cafeteria del Museu del Disseny, dues a Sant Pol, a Calella i a Pineda. A poc a poc, en anar fent coses de menjar a part de la pastisseria, va començar a venir gent. “Vado, em fas alguna cosa per la comunió del nen?”, i feia quatre panets, quatre croquetes… Fins que, un dia, va venir una senyora que volia que li fes un sopar per 90 persones. Vaig patir molt i –esclata en una gran riallada– si no vaig morir aquell dia, no moriré mai. Però va sortir molt bé i van començar a sortir cosetes: les festes d’estiu del Club Nàutic, algun casament, alguna festeta… Va arribar el dia, però, que sanitat em va avisar que amb l’obrador de la pastisseria no podia seguir fent aquell volum. Va ser quan vam decidir fer aquí, a Sant Cebrià, l’obrador en un terreny que jo tenia per una herència familiar.

 

I aquí és on arranqueu amb la cuina central i una nova perspectiva de negoci?

Aquí he quedat lligat fins dalt de tot. Però a la vida no pots tirar enrere, has d’anar sempre endavant. Ens vam llençar a la piscina, i la meva filla Sandra amb mi, i ara estem batallant. En aquest moment estem molt ben reconeguts, treballem per la Generalitat, per la Diputació, per la Fundació Tàpies, per la Llotja de Mar, per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, per la Pedrera…

 

I projectes de futur?

Consolidar el que estem fent però amb mesura. És a dir, quan comences, tens unes necessitats perquè has de créixer. Però quan ja estàs establert, cal recalcular per no morir d’èxit. Per tant, hem de consolidar i dimensionar el negoci i mantenir, per sobre de tot, el que tenim aquí. Perquè Sauleda és una família, una de molt maca, que hem treballat molt, que estem molt units i que ens fa il•lusió fer el que fem i això es nota. Tenim un equip humà molt maco i a la gent nova que arriba els hi plantegem així… volem gent que s’entregui a la feina i que treballi de gust, perquè això, després, es nota molt en la qualitat de tot el que fas.