Vostè insisteix que no té ofici, però més de 50 anys de botiga a la Gran Via de Premià… tradició sí?

Potser sí… tradició sí però, no es pensi, ehhh? Jo sóc botiguer per les circumstàncies, no perquè hagi après a ser botiguer. Vaig començar amb un taulell, paper i llapis i cap pensament de ser botiguer.

 

 Com comença a “fer” de botiguer?

La meva àvia tenia cabres i el meu pare venia la llet per les cases de Premià. Amb el temps van comprar un terreny (on ara està la botiga), van posar una quadra de vaques, un taulell amb quatre mesures i van començar a vendre la llet aquí. Per això podem dir que som quasi centenaris donant servei al poble.

 

 I vostè, quan entra en acció?

Ves!! Amb 8 anys ja ajudava, em feien portar llet, escombrar la quadra, munyir… Amb un negoci així sempre et fan fer coses i jo m’estimo molt els animals, però aquella vida era de total esclavatge: s’ha de munyir cada dia, no hi ha festes, no hi ha Nadal, no hi ha festa major…  

 

 I la botiga com arriba?

El poble va créixer com un bolet; ens vam adonar que les vaques en aquell entorn molestaven i teníem un local i la gent. Vam habilitar una part de la quadra i, a part de la llet, vam començar a vendre pa, quatre tomàquets, quatre llaunes… I aquí dalt, on vivim ara, vam començar a criar pollastres que jo mateix matava per vendre. Es van incrementar les vendes, cada dia venia més gent, vam ampliar la botiga i veníem una mica de tot, fins aspirines. Aviat vaig començar a buscar proveïdors per trobar productes una mica diferents, una mica gourmets, ja que teníem demanda perquè hi havia molts estiuejants de diners.

 

 I com se li van ocorrent totes aquestes idees de renovació?

Perquè ho vius, sempre fan falta quartos, et poses al llit i penses com ho faràs per buscar novetats i penses en coses noves perquè la gent cada dia no menja el mateix…

 

 Quan es converteix en Can Jordi definitivament?

Quan van començar a imposar-se les grans cadenes, vam veure que havíem de canviar perquè amb el nou model no podíem ser competitius. Quan la meva filla, la Cèlia, va decidir continuar amb el negoci, el vam repensar, vam renovar la botiga i vam deixar la línia de supermercat per especialitzar-nos en producte fresc, com elaboradors, precuinats i productes selectes i gourmet. 

 

 Segueix manat vostè a la botiga?

I ara!!!! Ja no mano res jo (ho diu entre rialles), ara això sí, dono idees.

 

 Què ha estat el pitjor de la seva feina?

L’esclavatge que representa, els horaris, obrir els diumenges (sobretot quan veníem la llet), els patiments sempre per poder pagar… 

 

 I el millor?

La satisfacció de poder deixar una cosa que val la pena a la nostra filla. Veure que tots els anys que hem treballat i tots els esforços han valgut la pena. La botiga té un nom, té impacte i una bona clientela.