La història d’aquesta novel·la passa bàsicament dalt d’un creuer. És real aquest vaixell?

Sí, el vaixell és real, va existir de veritat. L’any 1994 la naviliera Transmediterránea va decidir entrar al negoci dels creuers i va condicionar el Don Juan per a aquesta activitat. Va ser el primer vaixell amb bandera espanyola que es dedicava al turisme marítim, així que està molt ben documentat i fins i tot els diaris de l’època en feien un seguiment i de tant en tant publicaven notícies sobre el vaixell.

 

El protagonista de El pianista cec està inspirat en algú en concret?

No, no hi ha ningú darrere el pianista. O potser més aviat caldria dir que hi ha molta gent! He creat un personatge a partir de la meva pròpia vivència en el món de la música però, com que jo no sóc pianista, he hagut de bastir un protagonista a partir de la suma de moltes persones diferents. M’hi sento reflectit en alguns moments, però he buscat que fos una persona prou allunyada de mi per a sentir-m’hi còmode fent-la anar amunt i avall. 

 

La relació que estableix amb la resta de personatges, sempre és musical?

No sempre, però està clar que la música és l’element que el fa visible. Un pianista de creuer, o de bar, o de restaurant, moltes vegades està allà, però ningú no el veu. Potser fins i tot ningú no l’escolta! Per al pianista de la meva novel·la, fer-se visible és una necessitat i ho fa sempre a través de la seva relació amb la música. Al final, però, ha d’enfrontar-se a la vida i es veu obligat a sortir de darrere el teclat on sempre ha viscut protegit per la música.

 

I la cantant? Quin personatge!

És un d’aquells personatges que va creixent a mida que vas avançant en la història. Jo no ho tenia previst així, però a cada pàgina ella mateixa em reclamava més i més protagonisme, així que al final li he donat tot el que m’ha demanat. Una dona sàvia, carregada d’energia, amb molta experiència i quatre idees molt clares sobre la vida. N’he après molt d’ella.

 

Com s’aconsegueix posar Mozart i Beethoven al costat d’una història sobre un vaixell modern? 

Aquí hi juga un paper important el mestre de piano. Abans de tocar una peça musical, el mestre li explica com va ser escrita aquella obra, qui va ser-ne el compositor, li explica alguna història referida a aquella peça i això sempre ajuda a connectar-la amb l’experiència d’un mateix. Després, al jove pianista del vaixell li passen coses o té vivències que d’una manera o altra tenen a veure amb allò que li havia explicat el mestre. Escrivint aquestes històries musicals és on m’he trobat més còmode, ja que no deixen de ser una variant del que estic més habituat a fer: escriure notes per als programes de mà dels concerts. La diferència principal és que, quan escric per a auditoris i festivals de música, he de ser molt curós amb la documentació, mentre que aquí m’he permès molta llibertat i he deixat que la imaginació fes de les seves.

 

Llegint les històries que apareixen a la novel·la agafen ganes d’escoltar aquelles obres…

Això és el millor que podies dir-me! Avui dia és molt fàcil escoltar-les, a través de YouTube o a l’Spotify. És quan música i literatura es donen la mà completament.