Alguns el coneixen per la seva vessant empresarial, altres per ser veí de Berga, però Xavier Gual és, per sobre de tot, un observador, una persona inquieta i d'aquelles a qui agrada conversar i crear debat. Ara, un llibre, “El món (no) és un lloc perillós”, ens presenta un nou aspecte de Xavier Gual, el de viatger. Un viatger però que continua observant, creant debat i aprenent de cada aventura. Una crònica fresca i personal d'un empresari que viatja per feina i descobreix com és la vida diària a països llunyans. 

El món no és un lloc perillós. Segur?
Per mi està clar que no és perillós de cap manera. No he passat mai cap situació de perill personal enlloc. I la majoria de les persones som bones, el que passa és que els altres fan més soroll.

A més, cal tenir en compte que he posat el (no) del títol entre parèntesis, perquè no vull tenir la raó. Jo penso que no ho és de perillós però si algú pensa el contrari, parlem-ne. En podem parlar tot discrepant. De fet, algú com Albert Einstein pensava el contrari que jo. Qui sóc jo per contradir-lo? Només és el meu punt de vista. Un més.

Per què aquest llibre?
Vaig decidir fer-lo per moltes raons. La primera, degut a que vaig ser present a llocs com Líbia o Tunis al moment de les seves revoltes. Vaig veure i conèixer persones com nosaltres amb idèntiques preocupacions: tenir feina o no, despeses, preocupacions quotidianes, l'educació dels fills, als que de cop i volta els hi va arribar la revolta o la guerra a la porta de casa i van haver de decidir amb quin bàndol anaven, sense poder ser neutrals. I alguns no n'he sabut mai més res. Hi penso molt en ells.

Una altra és la voluntat d'apropar-me a tots els llocs a on he estat, al fet que quan som de viatge, els estranys som nosaltres i reivindico que ens hem d'adaptar, mirar d'entendre i no jutjar amb els nostres ulls. Perquè al fons, tots som molt similars a tot arreu, més enllà d'un vestit o aspecte exterior divers. El món és un mirall a on es reflectim i cal entrar-hi a dins. També cal tenir en compte que viatjar per tot arreu del món per feina et permet arribar a llocs i persones que no te'ls trobes quan fas de turista.

Xavier Gual, a més d'empresari, és també conegut per formar part de les tertúlies i opinions sobre l'estat de la nostra comarca. Ens manquen moltes coses? O havent viatjat tot plegat es relativitza?
Sens dubte que ens falten moltes coses! Tot i que si ens comparem amb un barri de Mumbai o de Casablanca, no ens podem pas queixar de les coses materials o burgeses que tenim. Ara bé, en molts d'aquests llocs menys desenvolupats que a casa nostra, hi ha una cosa en la que ens guanyen: l'alegria i l'optimisme que els hi veus en una rialla o una manera de fer. L'hospitalitat per exemple.

I viatjar crec que no relativitza les coses. La meva visió és similar a la majoria de la gent d'aquí, tot i que marxar lluny si que permet enfocar les situacions col·lectives o particulars d'una manera diferent. Ajuda a veure i entendre les coses d'aquí més clares. Et permet trobar noves maneres de plantejar les coses.

L'aventurer Albert Bosch prologa el teu llibre. Estàs d'acord amb ell en que l'actitud és la de “viure el món” i no pas “veure el món”?
Per descomptat. Mentre ell volta pels pols gelats i les muntanyes gegants,  jo vaig per ciutats amb milions d'habitants, però tenim la mateixa percepció. Cal viure el món. Veure món és una altra cosa. A vegades, només cal seure a sota un arbre al costat d'un parell de persones del lloc i viure el món amb ells. Viure el món emociona. Veure'l distreu.

Xavier Gual és també periodista. Havent vist món, creu que els mitjans de comunicació estan fent una bona feina a l'hora de transmetre el que passa al món?

És difícil respondre aquesta pregunta breument. D'una banda, el periodisme clàssic se centra en notícies polítiques i dels governants o en desgràcies com el terrorisme o les guerres. Però cada dia més va sortint un periodisme més arran de terra que parlen de les persones i dels seus entorns. Cal buscar-los més enllà dels canals clàssics de TV. Cal anar a les llibreries o a “racons” de la xarxa que és Internet. Per fortuna hi ha molta diversitat a on molts fan o fem fórmules diferents de comunicació. Recomano llegir a periodistes (amb llibres escrits) com l'americà Gay Talese o algú de casa nostre com en Marc Serena o l'Albert Casals. Ells viuen també el món, el món de la gent normal.