La lluita entre el bé i el mal és un dels principals fils argumentals dels Pastorets de Serafí Pitarra, el Bressol de Jesús. L’espectacle més que centenari, que representa l’Agrupació Teatral La Farsa de Berga i que s’ha convertit en una cita indestriable de la programació festiva nadalenca, torna a l’escenari del Teatre Municipal de la capital berguedana per fer reviure els seus protagonistes, amb les històries de sempre.
Els assajos ja fa setmanes que han començat i s’inicia el compte enrere per a l’estrena. Pànxing Berguedà ha conversat amb dos dels actors que encarnen dos dels personatges principals. Josep Maria Suades, amb el paper de Satan, i Sònia Ferrer, amb el paper de Sant Miquel, presenten la dicotomia entre el mal i el bé. La rivalitat entre l’infern i el cel. Com sempre, als Pastorets, guanyen els bons. Suades i Ferrer ens expliquen com es preparen el personatge i què suposa per a ells portar-lo a l’escenari. També confessen si a la vida real, són bons o dolents.
Josep Maria Suades. Satan
Edat: 44 anys
Professió: Enginyer.
Programador de mecanització de peces d’acer
Com va entrar a la Farsa?
Vaig entrar a la Farsa el 2006 per fer Pastorets. Em van trucar perquè faltava gent per cobrir alguns papers i vaig fer, aquell any, de Sant Simeó.
Quins papers hi ha fet?
Des de que hi vaig entrar he interpretat el paper de Sant Simeó, Sant Josep, Sant Miquel i ara de Satan. He passat del bé al mal…
Quins canvis ha patit el personatge des de que l’interpreta?
Cada Satan té les seves particularitats. Jo potser no tinc una veu tan poderosa com d’altres actors que han encarnat el personatge i intento centrar-me molt més en la interpretació. Cadascú hi aporta el seu segell.
Com es prepara el paper?
El Satan té alguns monòlegs molt llargs i aprofito els viatges que faig en cotxe per anar a treballar per repassar alguns d’aquests moments. A casa, també assajo amb la meva filla que em dóna els peus de les meves intervencions i hi treballo més temes de gesticulació i interpretació. També repasses molt abans de començar… el Satan ja comença la funció penjat a l’escenari, mentre el públic entra, durant prop de mitja hora, i aquella estona també s’aprofita molt per repassar mentalment…
És difícil representar un personatge en una obra tan coneguda, amb un públic tan fidel?
És una responsabilitat, perquè si la frase no la dius com toca, el públic se’n adonarà, un fet que no ens passa en altres produccions que fem. És un text conegut i hi ha fragments que la gent se’ls sap de dalt a baix. El fet de ser en vers, també ajuda molt més a que la gent se’n recordi. No tens marge a la improvisació, perquè el text és el que és.
Satan és el dolent de la pel•lícula. És un repte ser el dolent?
És un repte, perquè tu quan ets petit penses: m’agradaria fer de dimoni gros, de dolent. El Satan té un paper molt llarg i complex, i mentalment has d’estar preparat. El públic se sap molt bé el text i tu com a actor has de treballar per donar-hi les entonacions que pertoquen i que es mereixen el personatge.
Què és el millor del personatge?
El paper de Satan té molts matisos en la interpretació i escenes molt intenses. Per mi, l’escena de la xarxa és una de les més plaents que hi ha per un Satan, que sempre l’espero.
I el pitjor?
Crec que no té coses negatives el personatge… més enllà de les complicacions a l’hora de maquillar-te i de treure’t el maquillatge. Després de la funció costa que marxi la pintura… no s’acaba mai. Això és el més farragós!
Entri en el paper de Satan per un moment: la gent és bona o dolenta per naturalesa?
La gent és molt bona, massa bona i molt borrega, perquè es deixen entabanar per la verge Maria.
I com a Josep Maria: també creu que la gent és bona per naturalesa?
La gent és molt bona. Només cal veure els nens que no tenen gens de mala fe….
Vostè és bo?
Jo no… No sóc bo ni jugant a la play station (riu).
Al final, si més no als Pastorets, el bé sempre guanya sobre el mal. Imaginis un acabament diferent pel text de Pitarra… Com li agradaria que fos?
El final ja està bé, però potser hi podria haver alguns petits matisos: per exemple, el dimoni es podria emportar els vells cap a l’infern, que són dos personatges plens d’avarícia; o el Pallanga, pobret, podria trobar una nòvia…
Si hagués de triar un altre paper de l’obra, quin voldria encarnar?
Per fer tot el repertori de Sants, i completar el pack, només em faltaria fer de Sant Gabriel, però crec que vaig entrar massa tard a la Farsa perquè ja m’afaito… i ja m’ha passat l’edat… (torna a riure).
Sònia Ferrer. Sant Miquel
Edat: 26 anys
Professió: Publicista al sector digital
Com va entrar a la Farsa?
Vaig entrar-hi el 2007. Jo feia teatre com a activitat extraescolar i la Farsa em va demanar si volia fer un paper amb ells a l’obra Ròmul el Gran. Després d’això ja em vaig quedar a fer els Pastorets aquell mateix any, perquè m’ho van demanar. Em va fer molta il•lusió.
Quins papers hi ha fet?
Als Pastorets vaig començar fent de Raquel. Aquest serà el tercer any que faré de Sant Miquel, amb tot el que això comportava perquè feia més de cinquanta anys que no l’interpretava una noia. Quan vaig començar feia molt que no anava a veure els Pastorets i la gent de la Farsa em deia: tu faries molt bé de Raquel però no recordava massa qui era.
Quins canvis ha patit el personatge des de que l’interpreta?
El canvi més important des de que l’interpreto jo és que el Sant Miquel torni a ser una noia, després de més de mig segle. Jo crec que quan es va fer la reestructuració el 2006 el paper devia patir algun canvi, amb Frederic Roda a la direcció, però des de que hi sóc jo, el més destacat és que es valorés donar el paper una noia i com el públic reaccionava. És un canvi rellevant.
Com es prepara el paper?
El text no me’l torno a repassar. Nosaltres fem teatre més enllà dels Pastorets i són textos molt més llargs que el que faig en el paper de Sant Miquel. Té molta rellevància com a personatge, però tampoc tant text. És una obra que té molt poder: quan et trobes el primer divendres d’assaig a l’escenari, les frases et venen al cap i intentes gaudir-ho com sempre. Ara bé, abans de sortir a escena, cada dia, el repasso com si m’hi anés la vida pel pànic que sempre tens abans de començar.
És difícil representar un personatge en una obra tan coneguda, amb un públic tan fidel?
El paper ja te’l saps, però tal com te’l saps tu, se’l sap molta gent del públic. És veritat que els Pastorets són una activitat molt esperada, un clàssic amb un públic molt fidel. I això evidentment és un repte. A vegades relacionem els Pastorets com una obra de menys nivell, però a Berga som molt conscients que és un muntatge molt digne i és important tota la feina que es fa al darrere per mantenir aquest nivell, que s’aconsegueix des de totes les àrees de la producció: no només la feina dels actors, sinó de tot l’equip que hi ha al darrere.
Vostè és la primera noia Sant Miquel després de molts anys? Ha estat un repte?
Per mi, com a Sònia, m’era indiferent que un paper com el de Sant Miquel el fes un noi o una noia. Però era un fet destacable, evidentment, perquè feia mig segle que no passava. Vaig agafar-ho amb responsabilitat, però també com una oportuni tat per mi i per normalitzar la situació. Jo vaig estar contenta d’interpretar un paper nou, sense més ni menys ni cap tipus de pressió més que la que es va generar a l’entorn pel fet de la novetat.
Què és el millor del personatge?
El millor de Sant Miquel és el text. Hi ha moltes escenes especials on el text hi té molta importància. A vegades, justament com ens sabem tant l’obra, pequem de dir-ho sense pensar i sense recrear-nos en les paraules. A part d’això, m’agrada molt perquè Sant Miquel guanya! (riu)
I el pitjor?
El pitjor, si ho comparo amb el paper de Raquel que havia fet, és la manca d’interactuació amb la resta d’actors. El Sant Miquel és un personatge diví i que al llarg de l’obra només interactua amb en Satan i poc més. Per això trobo a faltar escenes més corals, amb més gent, tant pel que fa als assajos com els dies de la funció.
Entri en el paper de Sant Miquel per un moment: la gent és bona o dolenta per naturalesa?
La gent és bona.
I com a Sònia: la gent és bona per naturalesa?
La gent és bona, una altra cosa és que després prenguem les decisions correctes.
Vostè és bona?
Molt bona, també.
Al final, si més no als Pastorets, el bé sempre guanya sobre el mal. Imaginis un acabament diferent pel text de Pitarra… Com li agradaria que fos?
No hi pot haver cap més final. Els Pastorets són part de la nostra tradició i no m’imagino cap altre final que no sigui que el bé guanyi.
Si hagués de triar un altre paper de l’obra, quin voldria encarnar?
El de Satan, sense dubte. Per mi el protagonista dels Pastorets és el Satan. En d’altres versions, no té tanta presència, però Serafí Pitarra li dóna molta força. Si tingués la possibilitat, m’agradaria atrevir-m’hi.
