L’Àngel Gutiérrez, company de Ràdio Puigcerdà, entrevista a l’escriptora puigcerdanenca Regina Rodríguez, que ens parla de la seva novel·la, Les calces al sol, i que presentarà el pròxim 16 de setembre a la tarda a la Plaça Santa Maria de Puigcerdà. Aquest curiós títol ja fa presagiar que estem davant d’un text singular, carregat d’alegria, vitalitat i tot un canvi vital de creixement i configuració personal.

Nascuda a Puigcerdà el 1983, va estudiar psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer de cuidadora de nens en una família estatunidenca d’ultraintel·lectuals, però també ha escrit el seu blog, col·laborat al diari Ara i planeja fins l’últim detall rutes gastronòmiques d’allò més interessants. Acompanyeu-nos, que l’entrevista no us deixarà indiferents!

Ens has demanat començar l’entrevista amb la cançó Mi carro, de Manolo Escobar. Per què?

Per què no? Sempre és una bona ocasió per escoltar el Manolo Escobar (riu). Aquesta cançó està estretament relacionada amb la meva novel·la, amb un dels personatges més importants que hi apareixen. Cada vegada que l’àvia i mentora d’aquest personatge, gràcies a la qual s’inicia una de les aventures més grans de la seva vida i que s’explica al llibre, li truca al mòbil, sona aquesta cançó d’Escobar. Apareix poc al relat, però defineix bé l’ànima de la novel·la.

Vas estudiar psicologia a Barcelona, vas exercir un any i vas veure que no era el que volies fer. I vas decidir marxar als Estats Units.

Exacte. Se’m va presentar l’oportunitat de fer d’au-pair a Atlanta i vaig pensar que, mentre decidia què fer amb la meva vida, aprendria l’idioma. Mai havia estat als Estats Units, no coneixia com era Atlanta, m’imaginava que totes les ciutats eren com Nova York o Chicago, i quan hi vaig arribar em vaig trobar amb una cosa totalment diferent del que tenia al cap. He de vigilar, perquè precisament d’això va la novel·la! És una ciutat estranya.

I la família que et va acollir també.

Quan et presentes per aquestes feines, envies una mena d’àlbum explicant la teva vida, les coses que t’agraden, etc. Ells buscaven a algú que li agradés fes esport, i jo n’he fet tota la vida, així que van veure un munt de fotos de mi practicant diferents esports i ens vam caure bé mútuament. Quan vaig arribar va ser quan vaig descobrir aquesta ultraintel·lectualitat seva. Ella, cum laude a Harvard, metgessa i representant dels Estats Units en matèria de vacunes contra el xarampió a Àfrica. Ell, també cum laude del MIT de Boston. El nivell era: durant l’esmorzar es parlava de Nietzsche i Sòcrates. Tot eren discussions intel·lectuals que s’estenien a tots els àmbits de la seva vida. Vaig estar amb ells dos anys.

I tornes cap aquí. Què passa llavors?

Arribo amb l’embranzida de l’escriptura. Quan estava als Estats Units enviava molts correus electrònics explicant les meves aventures, després vaig endegar un blog personal, Breakfast in Barcelona, on escrivia, també vaig fer un postgrau de guió a l’ESCAC i vaig crear contingut per una startup vinícola. En definitiva, ja s’anava encaminant tot plegat cap al món de l’escriptura. Paral·lelament, l’AUCER va convidar l’Antoni Bassas a Puigcerdà i quan va acabar l’acte el vaig aturar i li vaig dir que m’agradaria entrevistar-lo. Vaig escriure l’entrevista i li vaig enviar i em va contestar amb un “WOW”. Em va dir que li havia agradat molt i amb el temps em va proposar de ser la seva guionista per la secció de l’Ara vídeos. Evidentment, vaig dir que sí.

A què et dediques?

Encara col·laboro amb el Diari Ara i compto amb un negoci propi que es dedica a oferir tours gastronòmics.

Vinga, parlem de la novel·la. Per què decideixes escriure-la?

Quan vaig tornar dels Estats Units, el Carles de Moixó em va dir que per què no ajuntava tots els correus electrònics que havia anat enviant explicant les meves vivències. Aquest fet ja va plantar una mica primera llavor pel libre.

Per on es comença a escriure un llibre?

L’altre dia llegia que hi ha dos tipus d’escriptors: els jardiners i els arquitectes. Els arquitectes plantegen una estructura, un guió pensat al detall. Jo no puc ser arquitecte en cap aspecte de la meva vida, no puc planejar. Jo sóc jardinera. Em cal trobar l’ànima de la novel·la, que per mi ha sigut aquesta gran aventura als Estats Units, aquesta família tan llesta i el contrast dels fills amb mi, així com la ciutat tan estranya que és Atlanta i el contrast de la cultura catalana i americana. Quan ho vaig trobar, vaig engegar a escriure, d’una pàgina en blanc a cinc-centes d’escriptura.

Per què aquest títol, Les calces al sol?

Prefereixo no donar gaires detalls al respecte, però us puc dir que el detonant que fa que la narració a la novel·la arranqui és quan hi ha unes calces eixugant-se al sol. La qüestió és on estan aquestes calces, i de qui són.

Què vols aconseguir amb la novel·la?

El que m’agradaria amb la novel·la és que, quan acabis de llegir-la, tinguis ganes de viure, de viatjar, d’atrevir-te a fer coses. Per mi l’important és que et sentis ple, que diguis “quin viatge que acabo de fer” i que la gent s’ho passi bé, que hi hagi somriures, alguna llàgrima i, sobretot, plenitud i alegria.

Àngel Gutiérrez – Ràdio Puigcerdà

Si t’ha agradat llegir l’Entrevista a Regina Rodríguez Sirvent, escriptora, també et pot interessar llegir l’Entrevista a Santi Torres, comentarista especialitzat en ral·lis.