Primer de tot, i abans de res, com estàs, com et trobes?

Bé, la veritat és que bé. Estic amb controls trimestrals i he de prendre pastilles durant cinc anys, amb els seus efectes secundaris, però per ara cada revisió ha sortit bé així que estic contenta. Anar sumant dies!

Molt bones notícies tenint en compte la teva història.

Doncs la veritat és que sí. Després de superar dos càncers de pit és molt bona notícia que tot vagi bé.

Dos?!

Després d’un any i mig del càncer que protagonitza el llibre, Mi vida con el bicho (Oberon), a l’altre pit, hi va aparèixer un nou càncer diferent del primer. De fet, l’inicial, va ser un càncer hormonal i, gràcies a una prova genòmica, em vaig deslliurar de la quimioteràpia. Després de l’operació, les sessions de ràdio i una pastilla inhibidora de les hormones començava a veure la llum. Al cap d’un any i mig, em vaig notar a l’altre pit quelcom que no m’agradava. I efectivament, alguna cosa hi havia.

Hem d’esperar un segon llibre?

Material per escriure’l en tinc (riu). El primer va ser “el bicho”, el segon pot ser que es digui “la bicha”, ja que va ser més punyetera que el primer. Tinc la paret plena de papers amb idees i anotacions. Ara falta trobar el temps per posar negre sobre blanc.

No avancem esdeveniments, però. Tornem al primer llibre. Com sorgeix la idea? Com et va ajudar el fet d’escriure’l?

Per circumstàncies personals, el primer càncer, al principi, el vaig portar bastant en secret. Com que no vaig fer químio, no se’m notava. Ho sabien les persones més properes, la família i quatre amics, res més. Sóc una persona que m’agrada i m’ajuda exterioritzar els meus pensaments, i la manera de fer-ho, en aquest cas, va ser escrivint tot el que em passava. I un bon dia, el meu marit em va dir: “Per què no escrius un llibre?”. I així va anar. Em va ajudar a treure tot el que tenia dins del cap, escriure les meves vivències i el meu dia a dia va ser com el meu psicòleg.

Què hi podrà llegir qui s’hi endinsi?

És un llibre que no parla tota l’estona del càncer. Hi recullo anècdotes divertides, records meus relacionats amb la malaltia, com per exemple com em va costar dir-los-hi als meus pares uns dies abans d’entrar al quiròfan. Al llibre hi ha explicat tot el procés que he viscut, exactament durant un any, sense cap edulcorant, tal com raja. A més, la gent també hi trobarà, al final de cada capítol, unes notes científiques que expliquen aspectes importants relacionats amb el càncer de pit com poden ser les autoexploracions. I molt important, gaudiran d’unes il·lustracions precioses que acompanyen tot el relat dibuixades per l’Alina Ballester.

A qui recomanes la seva lectura?

Doncs a tothom! No ho dic per vendre (riu), però la veritat és que pot ajudar i agradar a tothom. A la dona que l’hi han diagnosticat el càncer i està a l’inici. A qualsevol dona, ja que ens pot tocar a totes. I també a la seva família, amics i parella: a vegades, amb tota la bona intenció del món, et diuen coses que et provoquen l’efecte contrari del que buscaven. Hi ha milers de frases que és millor evitar (riu). Així, el llibre servirà a tothom per conèixer el que li està passant al seu cos o al de la seva persona estimada i com afrontar-ho.

Font: Oriol Bombardó

Si t’ha agradat llegir l’entrevista Entrevistem a Steffi Mallebrein de Vilassar de Mar, també et pot interessar Entrevistem a Oriol Ribet Casademunt, Cap de Comunicació i Màrqueting del TecnoCampus.