Hereu des de quan?

Doncs com a Hereu de la Valldan vaig començar l’agost del 2016, el maig del 2017 ja vaig ser 2n Fadrí de la Catalunya Central i finalment, el setembre del 2017 vaig obtenir el títol d’Hereu de Catalunya a Santa Pau.

 

I com s’hi arriba?

Doncs la veritat és que a la majoria de pobles les entitats del lloc voten a les persones que creuen més aptes o implicades, a partir d’aquí es fan uns exàmens de cultura i es decideix qui es mereix el títol, però a la Valldan com que som poquets ho decidim entre tots i ens posem d’acord sense gaires problemes. A nivell nacional, sí que vaig haver de passar uns exàmens orals i escrits. A més d’això també es fixen en el teu comportament, però el que més compta és la cultura general i el nostre discurs.

 

I per què creus que vas guanyar tu?

Jo crec que el que més va agradar va ser el que els vaig explicar durant l’examen oral. Aquesta és la part on parles de tu i les teves aficions. Quan els vaig parlar de la Patum, amb l’emoció que ho vaig fer, suposo que vaig saber-ho transmetre… A més, també vaig parlar molt de la Valldan i la seva singularitat, en el sentit que és un lloc amb molta identitat i que, tot i pertànyer a Berga, és un poble amb història pròpia, amb la festa major, les caramelles, el pubillatge… i crec que vaig aconseguir fer-los una bona visita virtual pel territori, explicant que no només són dos carrers sinó que té un entorn propi preciós: Queralt, la Serra de Noet. Crec que aquest sentiment patumaire i valldanenc és el que els va captivar.

 

I un cop obtingut, què s’ha de fer per complir com un bon hereu?

De fet és molt semblant al que fas quan ets hereu local. Vas a tots els pobles de Catalunya que hi ha pubillatge. La diferència està potser en les formes, acompanyes a les autoritats, per exemple, i també gaudeixes d’alguns privilegis en el cas, per exemple, que no puguin convidar a tothom, em refereixo a tot el pubillatge de Catalunya, és aquí quan trien els nacionals o els comarcals d’aquella zona.

 

 

Com estàs vivint l’experiència?

Doncs molt feliç, per mi és un somni fet realitat, perquè a més a més t’obre moltes portes i et permet conèixer a gent meravellosa i llocs fantàstics i desconeguts per mi del territori. Torres de Segre, per exemple, jo no n’havia sentit mai a parlar i allà he conegut gent que segurament no hauria trobat mai i que són meravellosos. T’obre un altre món. Coneixes molta gent diferent amb la qual ja comparteixes el vincle de la cultura catalana i això te’ls fa sentir més propers i és més fàcil establir-hi amistat. Veus tradicions diferents… Estic molt content. M’agraden molt aquestes coses, tot el que està vinculat a la cultura catalana, de fet estudio Humanitats.

 

I després d’això què ve?

Quan se m’acabi la vigència com a hereu l’única manera de seguir-hi vinculat és fent de Delegat de Pubillatge que són les persones que s’encarreguen que això no es perdi i tot funcioni. I la veritat és que m’agradaria, és un món al qual no em vull tancar. Potser reposaré una temporada, no ho sé, tothom diu que un cop acaba n’estàs una mica cansat, però jo de moment no n’estic.

 

Per la gent que pensi que coses com això de l’Hereu i la Pubilla són arcaiques i poc necessàries, què els diries?

Que crec que és molt important que el pubillatge segueixi endavant, ja que és una de les moltes essències que té el nostre país i que ens fa ser catalans. Així era com ens organitzàvem a l’edat mitjana i ara, evidentment, estem en una època que no funciona igual per sort però això no evita que sigui important tenir aquesta memòria. Amb el pubillatge fem un homenatge a tota aquesta història. De fet, abans no hi havia hereus, només pubilles i volia ser un homenatge a la dona que s’havia d’estar a casa. Les coses han canviat, però abans era un món d’homes, les dones no podien anar a estudiar ni a treballar, però la dona era la que mantenia les tradicions a casa, qui mantenia la cultura catalana.