Com neix Aquell estiu del 99?

Sempre m’ha agradat molt escriure, fa 8 anys vaig començar una novel·la, tenia ganes de sortir del relat més curt que havia estat fent, i per trobar una història que pogués desenvolupar vaig triar un fet que m’havia passat a mi a l’estiu del 1999. Parteixo d’un fet tràgic que va afectar molt a la meva colla i això em va permetre descabdellar una història, el resultat és Aquell estiu del 99.

 

Està clar que el Marcel, el protagonista, és bastant tu. Quan hi ha de realitat i quant de novel·la?

El fet que descabdella la novel·la és real, la mort ens va marcar a tota la colla i això va fer que fos un estiu viscut molt intensament pel fet de trobar-nos de cara amb la mort gent de 18 anys que no estàvem acostumats a aquestes sotragades de la vida. A partir d’aquí, d’aquest fet real, vaig deixar volar la imaginació fins a límits insospitats i m’ho he passat molt bé escrivint i imaginant coses, novel·lant el que seria un estiu molt intens al Maresme concerts, festes majors, amors, desamors….sí que hi ha coses reals però he novel·lat molt.

 

Corregeix-me si m’equivoco, penso que l’eix de la novel·la és l’amor. Hi ha tres històries molt diferents, el primer amor, el sexe sense amor i l’amor de la teva  vida, la darrera deixa una porta oberta molt xula al final de la novel·la.

Sí, si… (rialles) la veritat és que no m’he plantejat com seguir però sí deixo un final obert. I sí, absolutament, l’amor és el motor de la novel·la, fins i tot diria el desamor, que encara és més punyent que l’amor. Aquest primer desamor fa que succeeixin coses que, segurament, si tirés enrere el Marcel actuaria de forma molt diferent. Són 18 anys d’un jove molt impetuós, que fa cas als instints, una persona primària però després s’adona que a la vida, de vegades, s’ha d’actuar amb més cap que no cor o estómac. I sí, l’amor és un dels motors de la novel·la.

 

Dius que el Marcel és primari però a la vegada és molt cerebral… és el líder del grup, l’eix on pivota el grup d’amics, el grup de futbol, el de Quimera, el de noies…

És un personatge que evoluciona, en la novel·la fa el pas de l’adolescència a la maduresa, al principi és algú amb preocupacions molt primàries i va madurant, tot el que li passa aquell estiu, les relacions que té, la gent que coneix, coses que li passen fan que evolucioni. És un personatge que té un gran recorregut i de fet, no el vull abandonar encara, ja he començat una segona novel·la amb el Marcel  ja a la universitat de periodisme, que de moment està aturada.

 

L’altre gran eix del llibre és l’amistat i el món de la cooperació això també és vivència personal?

Sí, sobretot el personatge del Pelé, està basat en el Lamin, un noi senegalès que vaig conèixer perquè feia de jardiner davant de casa els meus avis a Cabrils, jo estava amb una pilota fent tocs i sentia una veu que em deia “no, no, no” i jo pensava que és aquesta veu que em diu que no ho faig bé, va començar a fer unes meravelles amb la pilota que jo no havia vist mai. Arran d’allò ens vam fer amics, i durant uns anys vam ser amics després ell va marxar a Vic i vam perdre la relació. Aquest Lamin és un dels personatges, va ser una amistat que em va impactar molt, a partir d’aquell moment sempre que havia de fer una treball tirava d’aquest tema per això vaig voler que aparegués perquè el tema de la immigració en aquells anys al Maresme era una cosa com molt exòtica fa 20 anys ho vivíem amb desconeixement amb una certa por i inquietud i també vaig voler fer un contrapès perquè hi ha un personatge, també immigrant d’origen sud-americà, que té l’estigma del dolent, no volia caure en l’estereotip d’immigració dolenta i vaig voler fer l’immigrant bo, integrat, treballador, abnegat…. per no caure en posar etiquetes i més en un moment actual quan hi ha un discurs perillós en aquest sentit. 

 

També toques un tema que fa 20 anys ja passava però era invisible i avui està a l’ordre del dia com són les agressions sexuals en ambients d’oci. D’alguna manera penso que has portat temes molt actuals a 20 anys enrere.

De forma inconscient segurament, fins al final no vaig ser conscient que portava temes que són molt vigents avui. Amb el tema de la música em va passar una mica el mateix, tampoc era conscient que hi havia una banda sonora que resseguia tota la novel·la i de fet estic molt content perquè el grup Semàntics, que apareix a la novel·la, va existir i el dia de la presentació del llibre es van retrobar després de 20 anys.

 

Un altre tema molt maco és la relació del Marcel amb els seus avis, la tendresa del Marcel amb l’avi o les converses amb l’àvia.

Sí, de fet és curiós que els pares quasi no apareixen i els avis tenen un paper molt protagonista, i de fet l’avi en la segona novel·la el tindrà més encara.

 

I destaca com de ben escrita està, has cuidat fins l’extrem el llenguatge, la sintaxi…

Això té un secret i es diu Josep Lorman. A l’institut em van fer llegir Un delicte ecològic d’ell i em va agradar molt. Vaig anar a parar a una altra novel·la seva L’aventura de Said que em va impactar molt, tant que vaig escriure’l, vam quedar per fer un cafè i ens vam fer amics, i fins ara. És com el meu mentor, de fet quan li vaig passar el que havia escrit va ser molt sincer i em va dir “no val un borrall”, va ser qui em va recomanar començar per una història meva que fes de palanca i després fer volar la imaginació. Em va tutoritzar capítol a capítol, per exemple jo dialogava molt malament fins el punt que havia de posar un diàleg i no el posava perquè em feia mandra. I ara no, ara m’encanta i poso diàlegs a tot arreu. Es pot dir que escric així de bonic gràcies a Lorman.