La Laia Esquís té 13 anys i un somriure franc que contagia alegria. La maresmenca és l’actual campiona del món de trial en la categoria Girls. El seu palmarès deixa bocabadat  qualsevol. Ho viu amb naturalitat, però també amb passió. Hem quedat per fer l’entrevista en un restaurant d’entrepans. Arriba acompanyada de la seva família: els seus pares, la Teresa i el Miquel, i el seu germà gran, el Bernat. Són una pinya. És una cosa que descobriré durant la nostra conversa. 

Quan arriben, d’entrada, qui porta la iniciativa és la Teresa, amb qui he gestionat la trobada. Em recita el palmarès de la seva filla, que, òbviament, se sap de memòria. De seguida intervenen els altres, per recordar una data o aclarir el país on es va celebrar un mundial o un altre. Al començament la Laia parla poc, però de seguida s’anima. Parlar del trial és per a ella senzill. Ho expressa així: “És la meva vida”.

 

Com vas començar a interessar-te per aquest esport?

L: Des de casa meva, a Òrrius,  veia els entrenaments que fan en una escola de trial. Ja amb 4 o 5 anys demanava als meus pares que m’hi apuntessin. Em semblava emocionant, veia els nois saltar i jo també ho volia fer. I anava amb una bici amb rodetes!

 

Dius nois perquè eren tots nens? No hi havia nenes?

L: Crec que només n’hi havia una, més gran que jo. Ara cada cop som més, per sort. Les nenes no han de tenir por d’apuntar-se a fer esport, el que sigui,  i destacar.

 

Com recordes els teus inicis?

L: Era una nena molt moguda, m’agradava ja el risc i l’adrenalina, i no tenia por. De fet, m’agradaven tots els esports, però no me’ls prenia seriosament. 

T: Encara no feia un any que l’havíem apuntat a l’escola de trial i ja estava competint. A la primera prova que es va presentar va quedar primera. Recordo que s’ho prenia amb molta calma. 

L: Sí. Ara passo més nervis. Com més lluny de casa vaig, més nerviosa em poso. Me n’adono que m’hi estic jugant molt. Quan era més petita no hi pensava.

T: El primer cop que vam anar a fora a competir no sabíem res, era tot molt complicat. Ara ja ho controlem tot. 

 

 

Catalunya és un bon lloc pel trial?

Catalunya és un paradís respecte a Espanya. El trial va néixer aquí. A Osona tenen terrenys ideals per practicar-lo i molts nens i nenes, en lloc de jugar a pilota, agafen la bici ben aviat. I al Maresme tenim bike parks de referència mundial. Molts riders de tot el món venen aquí a entrenar.

 

És un esport molt competitiu?

L: No, treballem per guanyar, però jo hi tinc molts amics. 

T: La nostra experiència és que és un esport en què s’ajuden molt entre ells. Com diu ella, són amics i, un cop acabada la competició, continuen divertint-se amb la bici. Sovint, van junts a veure les zones per on hauran de passar i les comenten. I els pares també ens avenim molt.

 

Aquest any has fet triplet: campiona del món, d’Espanya i de Catalunya. Què més pots aconseguir?

L: Aconseguir aquests tres títols ha estat un somni fet realitat. Ara toca mantenir-los. L’any 2022 em toca canviar de categoria, passaré a l’Elit, que és a partir dels 16 anys. Seguiré treballant fort per ser campiona del món també en aquesta categoria.

 

Obtenir aquests resultats deu comportar molts sacrificis…

L: Entreno entre 6 i 8 hores setmanals i durant la temporada (de febrer a octubre) les competicions són gairebé cada cap de setmana. Em preparo a Òrrius i a Vallgorguina, els dies que tinc entrenament oficial i alguns extres que faig amb els pares. Tinc poc temps, però no trobo a faltar res. Combinar-ho amb els estudis no és fàcil (està cursant 2n d’ESO) però m’agrada molt el que faig.

T: És tenaç i molt responsable. Ho dona tot.

 

 En el futur, vols dedicar-te al trial professionalment?

M’agradaria guanyar-m’hi la vida, però és complicat. És un esport molt minoritari amb molt poques ajudes. Tinc clar que vull dedicar-me als esports, però potser d’una altra manera, entrenant, per exemple. Però també m’agrada la veterinària…

 

Una pregunta per als pares. És molt car fer trial?

T: Sí.

M: La bicicleta costa prop de 3.000 euros, i en tenim dues! Hem d’estar federats, comprar l’equipament i pagar els viatges, és clar. Hem tingut patrocinador, però actualment no en tenim.

 

Què suposa per a la família que la Laia es dediqui al trial?

M: És un orgull, una satisfacció molt gran. El fet que s’hi dediqui amb tanta intensitat fa que el nostre temps s’organitzi en funció de les competicions. Les nostres vacances, per exemple, les passem al país on se celebra el mundial cada any.

T: La dedicació de la Laia al trial ens uneix molt com a família. Viatgem tots 4 i tenim molta complicitat. El Miquel exerceix de mecànic, jo de motxillera i el Bernat controla la puntuació i també l’anima molt. Li fa més cas a ell que a nosaltres! 

B: No és que em faci més cas, ens escolta a tots. Però abans de cada competició anem a fer un volt i parlem molt.

M: El Bernat sap anglès i alemany, és el nostre intèrpret.

B: A mi, a més, m’encanta viatjar, i així ho puc fer!

T: Si hem de dir alguna cosa negativa, jo parlaria de la despesa que suposa i de la poca vida social que podem fer. Hem de sacrificar algunes coses, però els entrenaments també són un esbarjo i ens ho passem molt bé.

 

I per acabar, Laia, a tu què t’aporta aquest esport?

El trial m’ha fet madurar, he crescut fent trial. M’ajuda a estar més centrada, a ser molt oberta. És la meva vida. 

 

L’entrevista s’ha convertit en una conversa a cinc bandes, alegre i molt agradable. Els deixo berenant, xerrant de les seves coses. Marxo amb la sensació que, malgrat la tendència a l’individualisme de la societat actual, existeixen oasis de complicitat.