“La vida és un aprenentatge i se n’aprèn a base de garrotades”.
Nascuda a Manresa i resident a Berga, la Núria Picas ha conegut des de ben petita la muntanya i els esports que s’hi fan, primer a Catalunya i després a la resta del món. El seu talent i el seu esperit d’autosuperació han fet que, malgrat els obstacles que hagi pogut tenir, mai hagi deixat de practicar-ne. Finalment, la vida l’ha portat a fer curses de muntanya i obtenir un palmarès admirable, arribant a ser doble campiona de l’Ultra Trail World Tour. Actualment, també presenta el programa Aire lliure, que s’emet cada diumenge a TV3. A cada capítol, la Núria Picas, sempre acompanyada d’un personatge famós, visita diferents indrets de Catalunya on practicar esport i alhora gaudir de la natura.
Sempre havies practicat l’escalada, però ara ets coneguda per les curses de muntanya. Com vas passar d’un esport a l’altre?
Bé, jo vinc de l’escalada, del mountain bike, de l’espeleologia… vinc del món de l’esport en general i sempre lligat a la natura. Córrer va ser casualitat, també. Vaig anar a una cursa de muntanya, la Marató de l’Aneto, vaig fer un molt bon resultat, em va agradar i… ja hi vaig caure de quatre potes, i fins a on estem ara.
Vas tenir un accident d’escalada en el qual et vas trencar el peu. Com vas aconseguir tornar a practicar aquest esport i perdre-hi la por? Et va suposar gaire temps?
No, no em va costar gaire temps perquè vaig veure que va ser una errada humana, una errada meva, provocada per mi. Jo penso que la vida és un aprenentatge i, mai millor dit, se n’aprèn a base de garrotades. Aquella garrotada em va ensenyar moltes coses, i vaig poder tornar a la muntanya amb molta més experiència i fent les coses de millor manera que les havia fet.
Córrer a la muntanya és un esport que tots sabem que és molt dur. Què és el que t’aporta perquè t’apassioni tant?
És un esport que, si bé és cert que hi ha moltes hores de soledat, no l’acabes de sentir del tot, perquè estàs en contacte amb la natura, amb la muntanya, amb el medi que més t’agrada. Per tant, a mi m’omple molt per dins. No tinc mai aquella sensació d’estar sola i buida, em sento realment molt i molt acompanyada. Altres esports no tenen el que et dóna la força de la muntanya. Cada experiència és com un viatge per la natura, una descoberta, no tan sols del medi, sinó també del nostre propi ésser, del cos humà i de tots nosaltres.
Els teus fills estan seguint el teu camí?
No, són nens i realment deixo que escullin molt lliurement, no els estic posant l’esport i les curses de muntanya amb calçador. Ells tenen set anys, i amb aquesta edat han de fer el que els vingui de gust. Més endavant ja es veurà, però ara mateix tenen una vida normal: juguen a futbol, a bàsquet… ells no corren perquè sí. Si no tenen una pilota al davant, difícilment es posaran a córrer.
Però procures transmetre’ls els valors que has adquirit en aquest esport?
Això sí. Els valors que et dóna la muntanya i també l’esport, de respectar la natura i els nostres rivals, sí que és una feina de base, que s’ha de fer des que són ben petits.
Parlant de la natura, i tenint en compte que també ets bombera, et preocupa que la gent vagi més a la muntanya i això pugui provocar més incendis forestals?
Jo vull pensar que no. La gent té molta, molta informació. Sí que és cert que està creixent el nombre de practicants de la muntanya i de l’esport en general respecte a fa dues dècades, però jo penso que la conscienciació a base d’informació funciona. Vivim en un món on estem en constant bombardeig informatiu en aquest tema, i vull pensar que la gent té aquesta ètica i aquesta cura de l’entorn.
Ara parlem del programa que presentes a TV3, Aire Lliure. Estàs descobrint molt sobre els llocs que visites i les persones que entrevistes?
Sí, molt. És un programa de territori i paisatge; hem voltat gairebé per tot el país, i a més els personatges que he tingut són molt interessants. Són personatges que, a banda de coneguts, són autèntics genis del teatre, de la música i inclús de l’esport. La veritat és que cada programa és un univers on he pogut aprendre molt.
Les activitats que feu les poden fer persones de tots els nivells?
Tenim molta varietat d’activitats. És un país també molt plural i, a més, dóna per molt. Tenim mar, muntanya i una orografia molt canviant per practicar qualsevol tipus d’esport. Jo vaig anar en bicicleta amb Txarango la mar de bé; al Pedraforca amb el Joel Joan, que és un cim de moderada dificultat, i també vaig fer caiac pel congost de Mont-rebei amb l’Antonio Orozco, una activitat que molta gent desconeixia, però que ara sap que existeix i que serveix per visitar l’entorn i a la vegada fer esport. Però està clar que, per exemple, el que vaig fer amb l’escaladora Sílvia Vidal de penjar-me d’una paret no està a l’abast de tothom.
Quan vas entrevistar la Sílvia Vidal se’t veia molt tranquil·la, però com et senties realment?
La veritat és que no em va fer vertigen, però sí que va haver-hi moments que molta gent m’ha demanat: com m’ho feia per anar al lavabo. Va ser un moment delicat perquè la Sílvia em va dir que em descordés una mica l’arnès al qual anava lligada, que m’agafés fort a les cintes de l’hamaca penjant i… tragués el cul ben endarrere i no mirés avall. Ho vaig trobar una maniobra bastant arriscada. Per la resta, sí que em feia respecte, però en el fons estava còmode.
Llavors vas dormir bé aquella nit?
Vaig dormir la mar de bé, no t’ho pots ni imaginar, nou hores seguides. Fins i tot va venir el càmera de bon matí a gravar i no el vaig ni sentir.
Tu sempre has sigut de muntanya, però com et sents al mar?
El mar no és el meu medi, no és la meva zona de confort, però també és molt bonic. Hi he fet submarinisme, he nedat per les Vies Braves de l’Empordà… He fet un munt de coses al mar i m’he sentit còmoda. Vaig passar una mica de fred fent submarinisme a les illes Medes i nedant he tingut moments en què… ja en tens prou. Però em va agradar moltíssim l’experiència.
T’hem vist al Berguedà, anant al Pedraforca i a la Patum de Berga, i al Bages, anant a Montserrat. Et veurem al Solsonès?
Doncs la veritat és que del Solsonès no hem tingut programa. Hi ha moltes comarques a Catalunya i no tenim tants programes com per cobrir-les totes. Però esperem que hi hagi una segona temporada i puguem visitar el Solsonès, i tant! És una comarca que dóna per molt: tenim el Port del Comte a l’hivern, tenim el pantà de Sant Ponç, tenim l’escalada a Canalda… Si hi ha una segona temporada, que esperem que sí, seré la primera a proposar el Solsonès.
