“M’agrada molt, dins de la comèdia, no renunciar al realisme”.
Si penses en alguna sèrie de TV3, el més segur és que el Roger Coma hi hagi aparegut: El cor de la ciutat, Jet Lag, Majoria Absoluta, Porca misèria, Grand Nord, El Crac, Les veus del Pamano… Sense oblidar la seva participació en sèries més enllà de l’àmbit català com El comisario, Amar es para siempre o Los protegidos. A part de la seva trajectòria com a actor, també destaca la d’autor, director i productor de Les coses grans i Les molèsties, dues sèries emeses per Internet i a Betevé, respectivament. I per si no en tingués prou, també el podem veure al teatre, concretament com a coprotagonista de la comèdia L’electe. Creada per Ramon Madaula –també va ser-ne el director, però ara ho és Jordi Casanovas–, tracta d’un jove polític (Roger Coma) que ha estat escollit president i ha de pronunciar el seu discurs d’investidura. El problema és que, cada cop que intenta assajar-lo, li agafa un tic que li impedeix seguir amb el discurs, de manera que recorre a un psiquiatre (Abel Folk, abans interpretat per Madaula) perquè li solucioni el tic i no faci el ridícul a la investidura. L’obra, que tindrà lloc al Teatre Kursaal de Manresa el 21 de gener, es converteix en un duel entre el president i el psiquiatre en què cadascú defensa els seus valors i amaga les seves veritables intencions.
T’han dit mai que l’argument de L’electe s’assembla al de la pel·lícula El discurs del rei, protagonitzada per Colin Firth?
Sí, sí, tothom, es diu molt (riu). El punt de partida és similar: és un càrrec de molta responsabilitat que ha de pronunciar un discurs, però té un tic o un petit problema de parla. En aquest cas, és un tic que apareix puntualment, no és un problema congènit o endogen com tenia en Colin Firth, i essencialment la diferència que hi ha és de to i de plantejament. De fet, l’obra no té res a veure; sí que l’anècdota de punt de partida té una certa similitud, però després és una comèdia on es retrata la idiosincràsia catalana, centrada en uns diàlegs molt àgils que reforça aquesta idea de Ramon Madaula, pensant molt en la manera de dir, que sigui fàcil però que alhora tot el que es diu tingui un valor. A vegades, et trobes amb peces molt ben construïdes, però el diàleg no acaba de córrer com aquí. En aquest cas, hi havia moltes capes que s’han anat afinant i llimant fins a convertir-se en una obra molt àgil que funciona com una peça de rellotgeria. La veritat és que, des del primer moment fins a l’últim, la gent està molt a dins.
Com definiries el teu personatge?
És un president, d’aquesta mena de polítics que tenen una vocació transversal, “de servir”, diu ell, i finalment, més enllà de la política, és algú que –aquí agafa un concepte més universal– està en una situació de preocupació per agradar més que no pas un desig íntim d’estar on està. La causalitat l’ha portat a ser president i ell no n’és conscient. L’obra posa la mirada en aquest punt: ell s’adona que és aquí perquè la gent l’ha empès a ser aquí, no perquè ell ho hagi decidit. Aquí és on molta gent se sent identificada i es diu: “Ostres, mira, m’adono que he fet moltes coses més per l’empenta dels altres que pel meu desig personal”. I aleshores aquí, amb tots aquests caires de teràpia i de coaching, amb una pàtina d’humor descarada que té l’obra, es convida a una reflexió interessant sobre el perquè de la satisfacció de les coses, què és un càrrec de poder, tenir una situació de responsabilitat, d’exposició pública, evidentment, amb la mirada del judici de la gent…
Per interpretar-lo, t’has inspirat en alguna imitació del Polònia? De fet, un cop vas sortir a un gag fent d’Artur Mas.
No, perquè el to de la comèdia no està en la paròdia, sinó que és una comèdia més subtil; és veritat que després agafa una volada més intensa de comèdia, però és un altre gènere. Al contrari, crec que seria reduir-lo molt si fos una simplificació d’assimilar-lo a un personatge concret. Pretén ser una mica el reflex de molts polítics, de molts directius i de gent que està en una situació de poder. És veritat que l’obra incideix molt en el fet català, el caràcter català, que sempre s’ha basat molt en “la puta i la Ramoneta”, o sigui, voler agradar a tots dos costats, de ser tan servil que el personatge es perd en aquesta servitud. Aleshores aquí hi ha una cosa interessant que jo sí que he vist, és molt del meu entorn i m’hi he pogut sentir identificat moltes vegades: el desig de voler agradar. Aquí sí que potser agafa un caràcter més costumista, no de caracterització però sí d’actitud, de comportament, molt identificable. I també és on hi ha uns defectes que són còmics; fem la comèdia sobre els defectes més que sobre les virtuts, i aquest és un d’ells: la catalanitat com a defecte, m’agrada com a idea (riu).
Com ha anat amb l’Abel Folk? És la primera vegada que treballeu junts?
Fa molt de temps havíem fet una sèrie a TV3, però ara feia anys que no treballàvem junts, tot i que ens hem anat veient a molts llocs i teníem relació. I la veritat és que molt bé. És un actor molt solvent, amb molt de talent, amb una capacitat per a l’eloqüència i per a la manera de gaudir. A més, ha portat el personatge a un terreny diferent de com l’enfocava en Ramon, semblant, però li ha donat un punt de terapeuta volat molt divertit.
Et va suposar gaire esforç aquest canvi de company d’obra?
A vegades, les substitucions es fan més exprés; aquesta vegada no, vam dedicar un bon temps a gestar el personatge, a treballar-lo. Van ser molts dies d’anar-lo afinant, perquè finalment entre els personatges hi ha d’haver molta química. És a dir, partint d’una base que els actors són solvents, hi ha algun element de conjunció, de comunió química, entre dues persones que requereix un cert temps perquè es doni; en aquest cas el vam tenir, o sigui, vam arrancar les funcions amb una feina important feta. A més a més, és una obra que ha d’estar molt viva, no pot ser una cosa mecànica, ja que aquestes clicades d’ullet còmiques t’han de fer gràcia a tu i, és clar, tu permanentment ets diferent i els espectadors que vénen ho són també. En aquest sentit, puc dir –si no, no ho diria– que tinc la sort que ens segueixi agradant molt fer l’obra.
Ara estàs treballant en el projecte d’una nova sèrie, Psiq, en què interpretaries un psiquiatre amb un passat tèrbol. T’hauria agradat ser el psiquiatre també a L’electe?
Sí, molt. El que passa és que qui pateix més és el que porta la comèdia, i en aquest cas és el president qui s’emporta més la collita dels gags.
També vas crear una altra sèrie, Les coses grans, on sortia una psicòloga que feia teràpia al protagonista, interpretat per tu mateix. Per què t’agrada tant el món de la teràpia?
El món de la teràpia és una situació que trobo molt fèrtil a nivell dramàtic, perquè posa dins d’una gàbia la necessitat de ser sincer amb personatges que no volen ser-ho. I aquí, en aquest desequilibri, és on sempre hi ha una tensió, que pot ser còmica o també catàrtica, depèn del to. És una situació que a mi m’agrada molt, perquè hi ha com una “metaconsciència”: penses que prens consciència de tu mateix, però sempre hi ha una capa més de la ceba. Els personatges estan en fals, es pensen que arriben a llocs on no arriben mai. Aquesta “metarealitat” que ens construïm la trobo molt divertida.
És curiós perquè acostumem a relacionar la teràpia amb la tristesa, i en canvi tu l’enfoques des de la comèdia.
És que a mi m’agrada molt, dins de la comèdia, no renunciar al realisme. Veig la comèdia com una moneda que per una banda és trista, o té un cert nivell de profunditat, i per l’altra és una comèdia delirant i absurda. Que hi hagi les dues cares m’interessa molt. No vull que sigui només la rialla gratuïta, que no et crea res, no deixa post-its. I a mi aquest gir, poder fer aquesta barreja –“ara ric, ara és una reflexió forta, ara torno a riure, ara em poso més filosòfic…” –, és el meu repte a l’hora de fer les coses, és un terreny on em sento bé.
