«Vull que cada obra que pinto estigui pensada expressament pel lloc on ha d’anar».
Slim Art és el nom artístic que utilitza Nil Safont, el jove berguedà de només 23 anys que s’està fent un lloc en el món de l’art urbà. Graduat en Belles Arts per la UB, ja fa uns quants anys que és un apassionat de l’art i, tot i que va començar fent grafitis, de mica en mica ha vist que el camí de l’art al carrer té molt recorregut. En els darrers anys ha realitzat molts projectes per encàrrec, i actualment ja pot dir que ha signat obres creades de principi a fi per ell i que tenen el seu segell artístic, com l’obra Rumors, que presideix l’entrada d’Avià. El seu objectiu és continuar creixent i aprenent per aconseguir portar el seu art arreu. El proper abril té previst realitzar una residència artística a Los Angeles.
Quan comences a interessar-te pel món de l’art?
Des de petit m’ha agradat molt dibuixar, sempre ho he portat a dins, i em vaig començar a influenciar per la cultura hip-hop, el break dance i tot el que l’envolta. Va ser llavors, amb dotze o tretze anys, que vaig començar a fer grafitis amb uns amics, un tema que no agrada en general i que la gent no accepta. Llavors vaig decidir estudiar Belles Arts, que va ser quan vaig començar a adquirir coneixements tècnics i teòrics, i quan vaig descobrir que podia fer molt més que pintar lletres de manera il•legal en una paret. Amb aquests coneixements vaig aprendre una manera diferent d’entendre l’art i la gent va començar a veure que pintava coses boniques i va ser quan em van sortir els primers encàrrecs. Des de llavors fins ara, he fet sobretot encàrrecs de decoració, pintar alguna façana o persianes, i he anat evolucionant fins on sóc ara, que estic participant en festivals de street art i, de mica en mica, també he anat augmentant la mida dels meus treballs.
La teva especialització és el gran format.
Sí. Fa un any que sóc autònom i ha estat des de llavors quan m’ho he pres més de debò, perquè m’he adonat que puc viure d’això i que realment estic vivint d’això. He fet un pas important de deixar la pintura d’esprai per començar a fer servir la pintura plàstica, que em dóna moltes més possibilitats i em permet pintar treballs molt més grans, una capacitat que abans no tenia. El meu objectiu és seguir augmentant la mida de les obres i poder assolir projectes grans de veritat. De totes maneres, no és una cosa que pugui escollir ara mateix, perquè ve donat a mesura que vas evolucionant i vas treballant. El que més m’interessa és causar impacte entre els habitants i la gent que viu en una zona on pugui plasmar el meu art, i en això estic treballant.
Quins tipus d’obres teves podem veure al carrer?
De les que considero obres meves artístiques n’hi ha poques. Per exemple, la darrera que he fet a Avià i alguna que hi ha al Konvent, dels meus inicis. Majoritàriament el que he estat fent fins ara són encàrrecs, propostes que m’han fet on he pintat el que m’han demanat, encara que jo hi hagi pogut deixar el meu segell. El que m’interessa ara és poder pintar el que jo vull i sentir-me més artista, que és pel que estic lluitant ara mateix. De mica en mica ho estic aconseguint, però encara em queda molt camí per recórrer. Sí que és cert que fins ara he tingut la sort de pintar molts murals i fer projectes que m’han demanat, però no és el que jo hauria dibuixat i no puc considerar-ho art, encara que la gent ho consideri bonic i ben fet. M’interessa fer aquesta diferència perquè en els meus projectes hi ha una intenció directa per transmetre el meu missatge i, en canvi, en els encàrrecs és molt més complicat.
Com es el procés de creació d’una obra per ser feta al carrer?
Per exemple, en el projecte d’Avià, titulat Rumors, ha estat un procés important perquè és el primer on hi ha una reflexió a fons abans de començar i saber què pintaria. Tot i que conec Avià, he intentat investigar una mica més a fons sobre els seus habitants, el tipus de població que és… amb l’objectiu de conèixer més l’espai que acolliria la meva obra, per aconseguir que els seus veïns puguin sentir-s’hi reflectits, identificats d’alguna manera, que parli d’ells i que els faci reflexionar. A partir d’aquí, el procés continua amb la creació de diferents esbossos. Normalment m’agrada treballar a partir de fotografies o de la combinació de diferents fotografies que em munto, fins que finalment és quan acabo pintant.
Traslladar un esbós petit a una façana gegant és complicat?
És una mirada diferent. Intento que les fotografies que faig servir per després pintar siguin de molta qualitat i, evidentment, faig servir una tècnica que té molt en compte que l’obra s’apreciï des de lluny, i no tant de prop. Quan pinto un mural gran em salto molts detalls perquè el més important és que tingui impacte per les persones que la mirin a una certa distància.
Què has volgut plasmar amb l’obra Rumors, que presideix l’entrada d’Avià?
Els que vam participar en el projecte ens van plantejar un tema: els límits entre espai públic i privat. Vaig estar-hi investigant una mica i em vaig acabar interessant per la part de la vigilància i control, i vaig escollir, concretament, la idea del sistema de vigilància del panòptic que s’utilitza en presons, amb el que un vigilant pot veure tots els presos, mentre que ells no poden saber si realment els estan vigilant. A la vegada, se senten permanentment vigilats, encara que no els estiguin controlant en tot moment. Vaig aplicar aquest concepte en un poble petit com Avià i vaig adonar-me que, en aquest cas, els vigilants són els mateixos veïns, que entre ells es controlen i es vigilen, però a la vegada no saben si els altres també els estan controlant i vigilant. Per això, al mural hi ha sis figures, que donen una sensació de profunditat. En primer terme, dues persones que parlen a l’orella del protagonista, que sembla que li estan explicant algun rumor; mentre, a la vegada, estan sent vigilats des de darrere per la resta de persones. He volgut ser situacionista i donar sentit a una imatge que es pot produir en pobles petits, com és el cas d’Avià. Em sembla molt interessant que cada obra que pinto sigui expressament feta per aquell lloc on ha d’anar, i no en un altre. És el més interessant de l’art urbà. Aquest canvi de mirada l’estic fent ara, sóc molt jove i no m’he adonat de moltes coses fins que hi vaig entrant.
Quins projectes tens entre mans?
Tinc alguns murals pendents importants. He passat per Galícia aquesta tardor, i pròximament tinc previst pintar a la Universitat de Girona. A més a més, el proper abril aniré a fer una residència artística a Los Angeles, on també hi faré una exposició, un projecte que em fa molta il·lusió.
Tens diverses obres teves al Berguedà. Com valores haver pogut plasmar el teu art a casa?
El meu somni és poder viatjar i pintar fora de Catalunya i d’Espanya, però valoro molt haver pogut pintar a Berga, encara que hagi estat després d’haver fet altres projectes arreu de Catalunya. Estic molt content, però crec que se m’hagués pogut donar l’oportunitat abans. Encara que vulgui sortir a fora, tinc en ment que m’agradaria poder fer un projecte meu important a la meva ciutat.
Al Berguedà, i especialment a Avià, es comença a parlar d’art al carrer.
Sí. Està bé que al Berguedà hagi arribat aquest moviment, un tipus d’art que està molt instaurat a grans ciutats, però que costa que es traslladi a pobles petits. El que s’ha fet a Avià, o a Penelles, és molt poc habitual i crec que és molt interessant perquè hi ha molta gent que no està acostumada a rebre una oferta cultural d’aquest tipus, i és important. No és un art només per a gent de ciutat, és per a tothom. Si no hagués estat per tenir un centre de referència d’art a la comarca com el Konvent i a l’aposta que han fet des d’Avià, no hauria estat una realitat.
