Okupació, narcotràfic, immigració… ‘Mai més’ té tots els ingredients per a una novel·la plena d’intrigues i d’acció. Com viuen els personatges aquest entorn tan hostil?

Els protagonistes de ‘Mai més’ intenten sobreviure com poden, fent front a unes situacions adverses i un entorn hostil que molt sovint els sobrepassa. A més, són nois i noies molt joves, amb un futur força negre, i que han de tirar per camins poc recomanables.

 

La trama està centrada en una realitat molt viva com són els narcopisos del barri de la Mina. Que t’hi porta fins allà?

Volia parlar dels barris oblidats, del Besòs, de la Mina, de la gent que hi viu i de com la deixadesa de les institucions i la manca de programes socials efectius està condemnant als seus habitants a una pobresa indigna. En definitiva es tractava de posar el focus a la Barcelona de la qual quasi mai en parlem. Ens incomoda pensar que a deu minuts de metro hi ha gent que conviu amb narcopisos i violència d’una manera quotidiana.

 

El més complicat de traslladar a la ficció una realitat actual tan complexa com aquesta és el mateix fet d’endinsar-te en aquests de barris?

En part sí, però per damunt de tot no volia caure en tòpics ni en clixés, volia defugir-los i per això res com mirar a la realitat a la cara. El Biel, el Musta, la Rosa i la Laila no existeixen però podrien existir perfectament. El repte era fer-los de carn i ossos, que el lector patís amb ells i sentís seus els conflictes.

 

Estructures la novel·la en els set dies en els quals transcorre l’acció i això li dona un ritme narratiu de vertigen, però també la fa de lectura ràpida. Estem ja del tot condemnats al consum exprés dels productes culturals?

Sí, és una estructura pensada per mantenir la tensió i dotar la novel·la d’agilitat. Que et llegeixin amb rapidesa és afalagador i frustrant alhora, d’una banda vol dir que el lector no pot parar de llegir i això és molt bo, i de l’altre, que una feina llarga com escriure un llibre es consumeix en un tres i no res. Vivim temps accelerats. Ara com ara ho hem d’acceptar.

 

‘Mai més’ és la teva segona novel·la negra en català, però en tens moltes més en castellà. Que t’hi porta a l’ús d’una llengua o l’altra a l’hora d’afrontar les històries?

Vaig escriure ‘Males decisions’ perquè tenia un deute amb la meva llengua, i per demostrar-me a mi mateixa que ho podia fer. A més, era una història que demanava ser escrita en català, en un ambient rural, a Osona, tot i que ara ja està en castellà i aviat en alguna altra llengua. M’ho vaig passar molt bé escrivint ‘Males decisions’ i em vaig treure un gran pes del damunt. En el cas de ‘Mai més’ la podia haver escrit en qualsevol de les dues llengües, va ser més una qüestió del moment.

 

En les teves novel·les hi tenen un paper molt important les dones, com les inspectores Santana i Vázquez de la sèrie en castellà. Ara a ‘Mai més’ hi ha el protagonisme de la Laila. És la teva manera de reivindicar les dones en un gènere on tradicionalment han estat protagonistes els homes?

És cert que hi ha personatges femenins potents a totes les meves novel·les, dones fortes. Tinc facilitat per crear aquest tipus de personatges i a més em sembla que a hores d’ara encara calen protagonistes femenines dins del gènere.