Que tots els esquiadors que participen en una cursa FIS es trobin la neu de la pista, en la que s’ha de disputar la competició, en les mateixes condicions és un dels molts reptes als quals s’enfronta el director de cursa d’aquella pista. 

Els requisits de duresa i densitat de la neu són molt clars: si en una pista comercial la relació és de 200 o 300 kg per m3, en una pista que ha d’acollir la Copa del Món o d’Europa el mínim ha de ser de 450 kg. Aquesta duresa o densitat de la neu és el que garanteix que, malgrat el pas continuat d’esquiadors, no quedin traces. Tots els corredors es trobaran el pas per les portes o pals en les mateixes condicions. Sense “banyeres”, per entendre’ns.

Per aconseguir aquesta duresa, ja a principi de temporada es procura fer una neu més densa regulant els canons de neu. L’objectiu és que facin una neu més humida, en detriment d’una neu més lleugera.

Després, al llarg de la temporada i mentre no arriba la data de la cursa, les trepitjaneus fan un treball una mica més laboriós que en les pistes comercials. Així, es canvien les pales amb dents per pales acabades en rodó i el trepitjat de la pista es fa a velocitat més lenta i, si es considera convenient, amb més passades de màquina. El resultat serà una neu molt ben compactada, poc porosa.

Ara bé, si amb aquests dos processos no n’hi hagués prou, una de les tècniques definitives és la de la injecció d’aigua a la pista on es fa la cursa.

Aquest procés consisteix a fer penetrar l’aigua entre 20 i 30 cm a la neu i, gràcies al fred nocturn, aconseguir que la neu de la pista i l’aigua que s’hi ha afegit esdevinguin una capa de neu molt més densa, de resistència similar al gel pur, però sense arribar a perdre l’aspecte de neu blanca.

Per assolir-ho, es fa ús d’unes barres que van connectades amb un tub fins a les arquetes dels canons de neu, de les quals en surten un tub d’aigua i un d’aire. Es connecta la barra amb el tub de l’aigua. D’aquesta barra i per mitjà d’uns injectors col·locats cada 5 cm, es fa la injecció d’aigua sobre la pista.

A més, es realitzen sondatges a 20 cm de fondària per pesar la neu i, en funció del pes, es dosifica més o menys pressió d’aigua per assolir la densificació requerida. És un procés lent, perquè cal fer-lo al llarg de tota la pista, s’ha de fer amb precisió i es requereix força personal per executar-lo correctament. El regel nocturn farà la resta de la feina i és així com els atletes podran fer la cursa amb la garantia que tots s’hauran trobat la pista en les mateixes condicions. 

Ivan Sanz Tusell
Fotos: Jordi Pujol – FIS