La ciència que estudia aquestes coses és l’Etnobotànica i a la comarca tenim un dels millors especialistes de Catalunya, el Dr. Joan Muntané, que va guanyar en el seu dia el Premi Joan Amades per la seva tesi doctoral, precisament en Etnobotànica de la Cerdanya i també el premi Josep Egozcue, concedit pel GRC.

Les plantes que tenim al costat de casa tenen multitud d’usos pràctics, però cal conèixer-les bé per estalviar-nos sorpreses desagradables. Així, trobem amb facilitat la malva, la borsa de pastor, diversos tipus de rosers, els plantatges, la verdolaga, la verbena, el llúpol, l’herba berruguera o els pixallits i, si anem a la muntanya, podem trobar gerds i diferents tipus d’esbarzers, ginebrons, l’arç blanc, els nabius, les maduixetes, el boix, la gençana vera, el timó o farigola, la sajolida, l’orenga, l’hisop, l’àrnica, l’hipèric, els aranyons, el saüc i moltíssimes altres plantes.

Algunes són comestibles, altres serveixen per fer medicines tradicionals en forma d’ungüents, olis essencials, etc. i altres tenen usos més diversos, com per fer escombres, bastons, perfums, licors o fins i tot com a desinfectants.

Antigament, això vol dir, fa unes quantes dècades, els nostres avis coneixien aquestes plantes força bé i les feien servir de manera natural a les seves vides. Amb l’arribada de la farmacopea moderna, moltes d’elles han quedat tristament arraconades.

És cert que algunes encara es fan servir en forma d’infusió (la til·la, la verbena, la menta, el poniol, la camamilla, la valeriana, l’aquíl·lea…), com a remeis casolans (el te de roca o la farigola [el timó]), a la cuina (l’orenga, la sajolida, l’all), però en general les comprem al supermercat o en una botiga especialitzada, no les collim al camp.

A més a més, hi ha multitud d’espècies autòctones que han caigut en el més total dels oblits. El Col·lectiu Eixarcolant es dedica a rescatar-les de la desmemòria i a tornar-les a cultivar. Són varietats locals, adaptades als sòls i als climes locals, que donen molt pocs problemes i són força productives.

És estrany que hàgim renunciat a un ric patrimoni cultural, però també pràctic, tan gran i tan útil a canvi de no res. Sovint, s’associaven aquests sabers tradicionals a la ignorància i es titllaven de poc moderns, però el cert, és que la saviesa acumulada durant segles no es pot deixar caure en l’oblit: seria una greu irresponsabilitat per part nostra.

Més que res, perquè renunciem a un valuós actiu. Ara que està tan de moda la sostenibilitat, com es preguntava una trementinaire de Santa Eugènia de Nerellà (Bellver de Cerdanya), què és millor quan volem un antiinflamatori? Portar cúrcuma de milers de quilòmetres de distància, o fer servir les fulles de la noguera o la verbena que podem trobar al costat de casa? No volem reduir la petjada de carboni a les nostres vides? Doncs pot ser que ens hi posem seriosament i deixem de consumir cegament tot allò que ens trobem als supermercats.

La Fira Arç pretén, sàviament, recuperar aquests sabers tradicionals i tornar-los a posar de moda, modernitzats, això sí i adaptats a la vida moderna, en forma de conferències, exposicions, tasts i tallers, a fi de divulgar el saber dels nostres avantpassats i evitant que es perdin de manera irremeiable.

Font: Enric Quílez i Castro – President del Grup de Recerca de Cerdanya

Si t’ha agradat llegir La Fira ARÇ de les plantes oblidades, també et pot interessar llegir Save Sight Now Europe: treballant contrarellotge per curar la síndrome d’Usher.