La poesia, la cultura, les llegendes, la gastronomia, el termalisme i molt més es donen la mà a Caldes d’Estrac. Els inicis de Caldetes o Caldes d’Estrac es remunten al segle XIII. El poble es va aixecar al voltant d’un antic hospital i d’una església. L’emplaçament d’una font d’aigües termals va donar nom al municipi.

Des de 1870 fins a 1920, Caldetes va viure una primera edat d’or al ser centre d’estiueig de la burgesia catalana. Importants poetes i escriptors catalans com Apel·les Mestres, Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Josep Palau i Fabre, van viure al municipi. Encara que es considera que el diminutiu de Caldetes (aplicat especialment al barri marítim o vila nova) va néixer al segle XVIII, el nom ja va ser utilitzat l’any 1600 en la Geografia de Catalunya de Pere Gil. Durant la Guerra Civil Espanyola, Caldetes va ser considerada una ciutat oberta per tenir diverses ambaixades dins del municipi, fet que significava que no podia ser bombardejada.

Antics banys termals

Al llarg de la història, els banys termals han estat el principal atractiu de la vila. Des dels temps dels romans -que anomenaven el lloc Aquae Calidae- i, posteriorment, dels àrabs, les aigües de Caldes han atret gent de totes les èpoques i cultures per les seves característiques especialment indicades per a la salut.

El guariment de la princesa mora Fàtima, que va venir per prendre les aigües i es va casar amb un prohom de la vila, ha esdevingut una llegenda local molt popular. Però el punt de referència històric més proper a la vila termal que avui dia coneixem data de l’any 1820, en què es van remodelar els Banys Públics i Caldes d’Estrac es va convertir en un establiment modern de gran prestigi.

La inauguració del primer ferrocarril de la Península, l’any 1848, entre Barcelona i Mataró, que va arribar fins a Arenys de Mar només 9 anys més tard, va donar un notable impuls. Segons el Fons Històric Local, 72.026 viatgers van utilitzar la nova línia l’any 1857. Dues dècades després, Caldes d’Estrac s’havia convertit en un dels centres d’estiueig més importants del país.

Història de l’estiueig I. Final del segle XIX

Durant la segona meitat del segle XIX es va estendre el costum, entre la burgesia adinerada de Barcelona, de fer estades curtes o anar a passar els estius fora de casa. Aquest costum, fins ale-shores limitat a aquells que, per qüestions de salut, havien de fer un canvi d’aires, explica que les primeres poblacions a acollir visitants fossin les que gaudien de tradició termal, i d’entre elles, Caldes d’Estrac tenia un gran prestigi.

Fou durant els darrers 25 anys del segle passat quan Caldetes va viure el seu esplendor. L’inici se situa a la darreria del segle passat, durant el període anomenat “La Febre d’Or” (1871-1885) i, durant els anys posteriors, marcats per la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Els aristòcrates que estiuejaven des de feia temps a Caldetes van ser els que van decidir construir-hi la seva residència.

El fenomen es va anar estenent i la llista d’estiuejants il·lustres abraçava americans, polítics, diplomàtics i literats com Apel·les Mestres, Mossèn Cinto Verda-guer i Joan Maragall. La fama de Caldes d’Estrac com a centre d’estiueig havia augmentat moltíssim i la vida social dels nouvinguts girava a l’entorn de l’establiment Colon, situat a primera línia de mar, que era el centre de reunió de burgesos, polítics i intel·lectuals. Aquesta situació es va perllongar fins que va esclatar la Primera Guerra Mundial.

A finals del XIX i principis del XX, Caldes d’Estrac va ser un important centre d’estiueig de la burgesia catalana, que havia descobert les propietats de les aigües termals del municipi i, per la seva proximitat a Barcelona i la bona comunicació per ferrocarril (la línia va arribar a Caldetes l’any 1857) feia que es traslladessin a la nostra vila a “prendre les aigües”.

El passeig dels Anglesos va ser la via escollida per a que aquesta burgesia construís les seves cases noucentistes i modernistes i es va instal·lar un hotel que aviat va esdevenir el centre de la vida social de Caldes. Ben aviat l’hotel es va convertir en un casino, que acollia jugadors d’arreu d’Europa que anaven a Caldes en tren directe des de Barcelona i fins i tot en avionetes. Aquest luxe es va acabar amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera i la seva prohibició del joc i la posterior clausura del casino.

Aquest estiueig va portar a Caldes famílies que van construir les seves cases d’estil noucentista i modernista i que ara són un llegat magnífic per al poble. Can Bastos, Can Boada, Can Gili, Can Nadal, l’edifici de l’actual Mercat Municipal, la Cooperativa la Caldetense, el passeig de les Moreres o el dels Anglesos són les mostres modernistes més significatives de Caldes.

Història de l’estiueig II. Inici del segle XX

Arran del conflicte bèl·lic (1914-1918) va començar un altre període de desenvolupament a Catalunya que va tenir com a protagonistes els nous rics de la burgesia industrial: gent de Barcelona, Sabadell i Terrassa principalment que, entre els anys 1917 i 1920, es van fer construir les mansions modernistes i noucentistes al Passeig dels Anglesos.

Aquells primers estiuejants aristòcrates van perdre protagonisme davant la joventut i els nous costums de l’època. El Colon, que es va mantenir com a eix de la vida social, es va adaptar a les circumstàncies i esdevingué un casino de joc (1918). Això va atraure encara més la incipient burgesia dels nuclis industrials i tèxtils. Caldetes i Sitges eren, amb una certa rivalitat, les poblacions costaneres d’estiueig amb més prestigi.

El Casino Colon fou conegut internacionalment. Circulava un ferrocarril anomenat la “Fletxa d’Or”, que anava directe de Barcelona a Caldetes i, fins i tot, es va construir un petit camp d’aviació en el qual aterraven les avionetes que transportaven els jugadors.

De Caldes en deien la Niça catalana. Això explica els noms de Passeig dels Anglesos i Fletxa d’Or, ja existents a la ciutat francesa.

L’ambició d’aquella gent era espectacular. Nous projectes preveien un hotel casino al costat del camp d’aviació i un creixement esplendorós per a Caldes, que mai no es va arribar a complir. L’any 1924, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir el joc i el Colon va haver de tancar. Això va marcar la fi d’una etapa.