Fent Camí amb el Russi… aquest cop en companyia de “Les nenes de Tost”.
Hi havia una vegada…… un petit poblet assentat en els contraforts occidentals de la Serra del Cadí, que es deia Tost. Un bon dia de novembre de 1930, dos homes parlaven davant la caserna dels soldats de la Seu d’Urgell. En el pas d’entrada hi havia un bon nombre de soldats escombrant el pati. Tots eren molt grans per fer la “mili”. Els més joves passaven de llarg els trenta anys. L’un li va demanar a l’altre: qui són aquests “vells” que fan el soldat, i l’altre li respongué lacònica:”- Són les nenes de Tost.-”
I continuà: A finals del segle XIX, va començar a produir-se a Tost un sorprenent fenomen biològic: en tot el municipi no naixia ni un sol home. El 1923, es van adonar del fet la Caixa de Reclutes de Lleida, on es va produir una sorpresa fora mida, però sense més conseqüències.
Després el cas de Tost van arribar a coneixement d’un docte cercle de persones de la capital. Per pura vanitat, molt humana, els seus membres van guardar gelosament el secret, il•lusionats amb ser els primers a descobrir les raons que condemnaven a aquella comunitat humana a sobreviure sense exemplars masculins.
Examinant les seves possibles repercussions, van dir: la cosa no té importància si el fenomen queda circumscrit al municipi; podria ser un cas similar al que van fer els fundadors de Roma, “el rapte de les sabines”, però a la inversa, aquí deuen ser les dones les que “rapten” a joves dels municipis immediats. Però aquesta solució, òptima en aquell supòsit, no ho seria si el fenomen, propagant-se, adquiria àmbit nacional. Un rapte massiu d’homes resultava pràcticament inconcebible, però si realment fos així, els nostres exèrcits només podrien nodrir-se d’amazones, i això faria que estiguéssim sempre en inferioritat combativa, per molt aguerrides que fossin.
Disposats a aclarir l’enigme sobre el terreny i amb la urgència que la seva gravetat requeria, van comissionar als més doctes en biologia perquè anessin fins al poble.
Callant la raó de la seva presència, els comissionats van recórrer aquells pobles i llogarets, trobant-se amb que el sexe fort hi era abundantment representat per homes excel•lents i de totes les edats. Van pensar que potser serien homes “raptats” i van començar a interrogar quants trobaven al seu pas. I aquí va ser quan van tenir un desencís majúscul; tots els preguntats resultaven ser veïns del lloc, des del dia del seu naixement. Amb això quedava definitivament aclarit que a Tost naixien també homes. Com a tot arreu. Si hi havia alguna diferència, estaria només en els papers, però això no era de la seva incumbència i van abandonar el lloc.
Al dia següent van pujar uns números de la ‘Benemèrita’ que, després d’examinar els llibres del Registre Civil, van detenir a l’alcalde i al secretari per a portar-los al jutge d’instrucció de la Seu. Al final es va descobrir tot. En les actes de naixement havien escrit “femella” en lloc d’”home”. Incoat sumari per falsificació de document públic, alcalde i secretari van ingressar a la presó i les “nenes” van ser incorporades a files amb recàrrec, sense cap consideració per raó de sexe ni d’edat.
Passat un temps, els detinguts van sortir en llibertat sota fiança i van tornar al poble. L’alcalde, en sortir de la presó li va dir a un amic que l’esperava: “al matí emprendré un llarg viatge” i així va ser, al matí següent s’havia suicidat.
Uns dies després el secretari va emmalaltir tan greument, segons van dir els seus familiars, que no va donar temps ni de cridar al metge. Aquesta mort va causar general consternació. Els seus conveïns el consideraven benefactor públic, ja que volia haver-los lliurat del servei militar. Si no ho havia aconseguit era per un simple error de procediment.
En l’enterrament, seguint al fèretre, hi anaven tots els veïns del poble. Absolutament tots, menys les “nenes” que ja estaven escombrant la caserna de la Seu.
L’endemà de l’enterrament, una gent del veí Principat d’Andorra, van veure creuar la frontera franco-andorrana a un home que, com dues gotes d’aigua, s’assemblava al secretari de Tost, enterrat el dia abans. Ningú no va parlar més de l’assumpte. Les boques de Tost van romandre tancades i conjurades en un mateix i encobridor silenci.
Extret del “Diari de Barcelona, Dijous 21 novembre 1968” Jose Maria Malagelada
Crònica:
Fa uns anys, l’Ignasi Pubill, que avui té 81,7 anys (segons em va puntualitzar ell mateix, per desempatar una petita “discussió” entre els seus dos fills, sobre si en tenia 81 o 82), volia fer el Camí de Santiago, però els seus fills li van dir que el que havia de fer era anar a peu des de Premià de Mar, on viu des de fa 50 anys, fins a Tost, el lloc on es va casar (ell és nascut en una casa prop de Tost). Aquest va ser l’origen d’aquesta travessa que aquest any ha arribat ja a la seva VI edició. L’objectiu inicial no va ser altre que ”demostrar-se a ells mateixos que ho podien fer”. Cada any la caminada la fan al novembre, per arribar a Tost el dia del seu patró, St. Martí, l’11 de Novembre.
Aquest any el grup està format pels habituals, els seus fills, Bernat i Llorenç, el seu gendre Albert, i en aquesta edició s’hi ha sumat en Jordi Pàmies, un dels responsables de la revista que teniu a les mans, el Pànxing. Sense oblidar a la Raquel, la filla del Ignasi, que fa de cotxe escombra per si un cas, i al Joan, que aquest any els ha acompanyat des de Casserres, on van sopar i dormir a l’hostatgeria de la Sílvia (Emphasis) fins a Berga, on van fer nit a l’hostal de la Magda (Cal Nen).
“Més enllà dels motius sentimentals, aquesta caminada és perfecta per conèixer el país, però sobretot, per veure, pensar i sentir les coses d’una manera diferent”. Tot això m’ho van explicar mentre feien unes cerveses després d’arribar, i durant el dinar que compartirem després. El Jordi, que no tenia el plaer de conèixer, m’havia trucat feia uns dies per veure si els podia acompanyar al seu pas pel Berguedà, però em va resultar totalment impossible. M’ho vaig passar molt bé amb ells, sobretots quant m’explicaven la història de “Les Nenes de Tost”, una història real, encara que us costi de creure, i de la que se’n va fer ressò fins i tot el Diari de Barcelona. És curiós fins on pot arribar la picaresca.
“Ha estat un plaer poder conèixer-vos i dinar tots plegats al vostre pas per Berga, el dia 2 de novembre. Si Déu vol el proper any sí que us acompanyaré”.
Agraïments a: Hotel Avinguda Madrid (Terrassa); Urbi Apartments (Manresa); B&B Sallent; Hotel Emphasis (Casserres); Hostal Cal Nen (Berga); Hostal Can Franciscó (Gósol); La Cort del Pairot (Ansovell) i Cal Serradal (Tost).
Fitxa tècnica:
Travessa: Sortida i arribada: Premià de Dalt (Maresme) – Tost (Alt Urgell).
Etapes:
1.- Premià – Terrassa
2.- Terrassa – Manresa
3.- Manresa – Sallent
4.- Sallent – Casserres
5.- Casserres – Berga
6.- Berga – Gósol
7.- Gósol – Ansovell
8.- Ansovell – Tost
Nota: Tost és un poble de l’Alt Urgell avui abandonat.
