Fent Camí amb el Russi… en companyia d'en Miquel Márquez i la seva família. Nascut a Berga el 1945, s'ha dedicat tota la vida a la seva passió, els fogons i en
especial als bolets. Ha viatjat arreu promovent la seva cuina, sobretot els productes autòctons com el pèsol negre i l'escudella de blat de moro escairat, que va dona la volta al món batejada com el Plat de la Pau el Nadal de l'any 1989.
Itinerari i crònica:
Proposo fer un menú amb els productes que trobem. Tots d'acord comencem a caminar, el Miquel, la Montserrat, l'Isabel, el Pere, la Fina, la Dolors, l'Ona, el Miquel xic i la Mònica.
18h 49' – Església de Sant Marc de Cal Bassacs. Gironella.
Es tracta d'un edifici construït al segle XVIII. A la part del darrera, enganxat a l'edifici, hi ha un eremitori del s. IX-X excavat a la roca. Passem pel davant de l'església, girem a l'esquerra i travessem pel mig d'un camp de blat. Els nens, l'Ona i el Miquel diuen, “amb el blat podem fer pa”. Girem a la dreta. El terra de la pista que seguim és ara de pedra.ç
19h 04' – El “desert” de pedra
El camí desemboca en una gran esplanada de pedra. La travessem rectes fins trobar la tanca del càmping Gironella, (també és possible que arribeu a una pista. Si és aquest el cas agafeu-la en direcció esquerra). Caminem pel costat de la tanca, que ens queda a l'esquerra, fins el final del càmping. Seguim per la pista que marxa recta, sense desviar-nos. Veiem farigola i el Miquel diu, “en podríem fer un brou”.
19h 17' – Casa de Viladases.
Passem pel seu costat. Prop d'aquí hi havia la vil·la romana de Viladases, avui desapareguda. La pista gira a la dreta tot baixant. Veiem una pista que marxa a la dreta fins un cobert on hi ha ovelles, i una altra que marxa cap a l'esquerra, nosaltres seguim endavant per la que anem. “Les ovelles ens proporcionaran un bon segon plat, i també ens poden proporcionar els postres” diu el Miquel. Una mica més endavant trobem plantes de romaní, “la mel de romaní és molt bona” i també ortigues.“La primera vegada que vaig menjar ortigues me les va servir vostè”, ell em contesta, “és un producte exquisit però de seny. En gran quantitat fa baixar la pressió. Es pot fer un mini brou, el paladar ho gaudeix i ho agraeix. També es poden fer amb truita, amb ous remenats”. La pista descendeix tot serpentejant fins arribar a la riera de Clarà. Un cop aquí, ja veiem el gorg a mà esquerra.
19h 36' – El gorg dels Coloms.
Hi ha una gran balma. La llum de la tarda il·luminant el seu interior on s'hi reflecteixen les aigües del gorg. El Pere diu amb tristesa: “és molt bruta aquesta aigua”. La riera baixa contaminada en aquest punt. Jo li dic, “estic segur que si una persona hi caigués i no sabés nedar no moriria ofegada, ho faria de fàstic”. Deu ser per aquest motiu que no hi ha cap colom.
19h 45' – Un cop vist, retrocedim sobre les nostres passes fins el primer revolt que gira a la dreta. Aquí deixem la pista i pugem per un corriol que mig s'insinua a mà esquerra. Està marcat per unes fites de pedres. No hem pujat gaire quant ja trobem una pista perpendicular. La seguim cap a l'esquerra. El Miquel troba un Moixernons, “ja tenim bolets!”. Sorprès li dic: “això si que no m'ho esperava”.
Cruïlla – La pista més marcada puja cap a la dreta però nosaltres seguim la que marxa recte encara que sigui de terra herbat. Aquesta, al cap d'una estona, després de fer un gran revolt cap a la dreta desemboca en una pista principal.
20h 26' – La seguim cap a la dreta. A partir d'aquí el camí és marcat. Crido als nens: “ara vosaltres sereu els guies, seguiu les marques grogues; ens portaran de retorn a la capella de sant Marc”. I tots dos contens diuen: “Val! Serà com un joc”.
Les roques de Sant Marc – Un petit zoològic encantat. Poc abans d'arribar-hi, l'Ona crida, “mireu una tortuga!”. Les formes capricioses d'aquestes roques i una bona imaginació fan màgia. “Mireu allà hi ha el cap de drac sortint sobre les roques, i allà el cap d'un ànec que menja. Jo veig un camell i un hipopòtam. Jo una vaca tombada i un gripau. I jo una balena,”.
20h 52' – Església de Sant Marc de Cal Bassacs. En arribar em tenien preparada una sorpresa. Jo els havia demanat un entrepà de disseny, però em vaig trobar una taula amb un mocador de farcell per estovalles, decorada amb les herbes, els bolets trobats, i el plat a taula, “Mini coca d'escalivada a la mel amb ous de truita salvatge”, acompanyada d'un “cremós de pa amb tomàquet i pernil”. Magnífic, superb. I tot amb productes del Berguedà. Mentre jo gaudia d'aquell esplèndid sopar i ells del seu entrepà vaig seguir parlant amb el Miquel. Que és per vostè la cuina? “Per a mi, la cuina és seny i alhora rauxa”. Com és la cuina actual? “En aquests moments és un esclat de colors, d'alegria i de tècnica”. I dels preus que me'n diu? “La qualitat té un preu i el client ho sap i ho agraeix”. Vostè sent una autèntica passió pels bolets, com va començar ? “El meu pare treballava al coll de Pradell, baixava a peu i sempre portava bolets. A Queralt em portaven bolets i em deien, Miquel, fes-nos aquest bolets però que no siguin a la brasa. Als 18 anys vaig començar a sortir i vaig veure que a tot arreu només cuinaven els moixernons que es comercialitzaven. Aleshores és quan em vaig dir, jo faré cuina amb bolets de tota mena”. Em podria explicar algunes anècdotes de la seva vida? “Jo deixava una vedella al forn, baixava a fer un salt de plens i tornava a pujar a peu a Queralt. També recordo haver pujat a peu amb una caixa de sucre de 25kg i amb un paraigües perquè plovia. Jo fa 40 anys ja corria per aquests mons fent demostracions de cuina; quan anava a Sevilla els periodistes deien, mireu, “ya viene el pastorcillo”, ara som genis. En una ponència a Canàries, en una exposició de llegums, vaig veure una cosa que em resultà coneguda. Els hi vaig dir, “Qué es esto? Son garbancillos negros, hemos enviado muestras a Estados Unidos y a Inglaterra para estudiarlos”. No hi havia conreu. “Nacen bajo la falda del Teide de forma natural”. Jo els vaig dir, “Això són pèsols negres”. Sé que va cuinar pel Fraga, “Va venir a Berga, li agradava molt el ternasco.
Em van demanar que li fes un bon dinar tot hi saber que el parador aniria a Cardona. Vaig anar al quarto de la xocolata, on hi havia unes cuines on podia cuinar la gent de Berga quant pujaven. Allà hi havia un forn de pa. Sense dir res al sogre un dia al vespre vaig anar fent foc. L'endemà li vaig dir al Sr. Sala que faríem xai del Berguedà pel Fraga. – Vols dir? Amb el forn que tenim no podrem.- No el farem aquí senyor Sala, el farem al forn de pa. – Se'm va quedar mirant i em va dir: amb raó la meva dona em deia que sentia olor de fum. Havent dinat, el Fraga em va dir.”Jamás había comido un asado como este, jamás”. I és que, a vegades, no cal tanta sofisticació. Bona llenya de la baga de Queralt, un pinzell i anar pintant amb llard”. I aquesta gorra que sempre porta? “La primera gorra que vaig tenir me la van regalar uns alemanys que treballaven a Carbons de Berga, fa 35 anys, i l'última en “George” un periodista i fotògraf del “National Geographic”, que em va fer un reportatge”.
Amb el que vam veure pel camí confeccionarem el següent menú: de primer, Ortigues amb fruits del bosc; de segon, “Xai al forn amb romaní, timó i moixernons”; i de postres, “Mel i mató”. Tot acompanyat amb pa i un bon vi. “Bon profit”.
Anotacions:
Nivell de la ruta: Fàcil, apta per totes les edats. Transcorre per camins molt planers.
El temps és només una referència, és el nostre temps amb parades incloses. Es pot fer en menys temps.
La millor hora per fer-la i veure els animals encantats és a la tarda, abans de la posta del sol.
