Tradicionalment la muntanya nevada ha estat un medi dur i hostil, en el que els seus habitants evitaven entrar. Això ja pertany al passat, avui en dia podem trobar persones en paratges espectaculars rodejats de neu i més o menys aïllats qualsevol dia de l’hivern. Aquest fenomen va començar amb el turisme, que va passar de conformar-se amb gaudir de la muntanya a l’estiu a conquerir-la a l’hivern.
La necessitat d’endinsar-se a la neu per part dels hàbitats de zones àmpliament nevades d’Àsia, América i del Nord d’Europa va fer desenvolupar l’enginy i crear diferents tipus de raquetes de neu. El turisme de muntanya va començar utilitzant aquests ginys primitius amb més o menys adaptacions (fets amb fustes rígides, pells d’animals, etc…) fins a l’època actual en que les raquetes de neu s’han convertit en l’activitat hivernal amb més número de practicants després de l’esquí, en les seves diferents modalitats.
Les raquetes de neu les podem gaudir al voltant dels centres hivernals i les estacions d’esquí però també ens permeten endinsar-nos en paratges allunyats de la civilització i la petjada humana. Valls elevades, boscos frondosos i alts cims poden ser assolits amb molta facilitat sense necessitat de la complexa tècnica de l’esquí.
Avui tothom pot gaudir d’aquesta natura nevada, practicant una activitat física que pot ser tan moderada com la que pot fer un nen a partir d’uns 5 anys fins a l’esportista que s’entrena pels recents campionats d’Europa de raquetes de neu, o l’alpinista que les fa servir per aproximar-se a la via d’escalada a l’hivern.
Segons el nostre objectiu amb les raquetes de neu haurem de disposar de més o menys coneixements de la muntanya nevada, condició física i materials adaptats. En funció d’aquests paràmetres:
1. Coneixements de la muntanya nevada:
Factor principal que determinarà per on podrem gaudir d’aquesta activitat. Per conèixer la muntanya nevada es necessita tot el que s’ha de saber de la muntanya a l’estiu més el que implica la neu des del punt de vista de pendents gelades i allaus; meteorologia en el que respecta al fred intens combinat o no amb el vent (wind chill), a la radiació UV que pot cremar-nos la pell o els ulls; el material més adequat per no enfonsar-nos o no relliscar segons el tipus de neu, per protegir-nos del fred, el sol, els cops de calor, la deshidratació, etc…
Tot i que mai pensem acabar perduts quan ens endinsem a la muntanya, ni a l’estiu ni a l’hivern, uns mínims coneixements d’orientació ens evitaran la desagradable sensació d’anar desorientats. Aquest fet a l’estiu pot representar un problema més o menys dur, però a l’hivern pot resultar fatal. Si trenquem una sabata més o menys podrem seguir, però amb una raqueta trencada, si ens enfonsem mig metre a la neu pot ser una odissea la tornada al punt de partida. Així conèixer com resoldre incidents com una torçada d’un peu, material trencat o com passar una nit protegits per un iglo d’emergència hauria de determinar fins a on i quan ens endinsem en aquest paradís blanc perquè no es converteixi en un patiment o un infern.
Avui podem trobar itineraris molt senzills, alguns abalisats al voltant de les estacions d’esquí alpí o nòrdic, itineraris que ens permetran tastar aquesta activitat i estar protegit d’ensurts greus. També podem trobar una oferta variada de guies de muntanya que ens poden iniciar en les nostres primeres experiències. Tot i no ser una activitat amb gran complexitat tècnica, un professional ens pot estalviar haver d’aprendre els petits trucs i tècniques que ens evitaran incomoditats i incidents.
Fora d’aquests indrets controlats, el coneixement necessari per gaudir d’una bona experiència, i no jugar a tenir ensurts, augmenta al quadrat de la distància horitzontal del lloc on hem deixat el cotxe i al cub de la distancia vertical. Una manera elegant de dir que quan més ens allunyem de la civilització més complicat ho tindrem però també podrem gaudir de les millors experiències. Es aquí on un ha de valorar el seu repte i amb honestedat decidir si ho fa pel seu compte amb els seus amics o busca la companyia d’un guia de muntanya que l’ajudarà a gaudir de l’emoció d’aquests espais naturals, fent-lo descobrir i aprendre els secrets de la pròpia activitat però també dels ecosistemes de muntanya, dels seus animals i plantes tot descobrint els rastres i petjada que deixen a la neu.
2. Condició física:
Es poden fer raquetes des dels 4-5 anys fins al campionat d’Europa. En mig queden travesses de llarga durada a cims o valls recòndites, o travesses de diversos dies dormint en refugi amb o sense guarda. Si fem sortides regulars, la condició física millora i no només ens cansem menys sinó que podem fer activitats més llargues. Aquest punt és clau sobretot per gaudir l’activitat, una bona planificació de la sortida ens ajudarà a no fer-la més dura del que volem. i ajudarà a evitar sentir-nos masoquistes o sàdics si som nosaltres que hem convençut als nostres amics a fer la sortida.
En aquest punt un guia de muntanya també pot ajudar molt a adaptar la sortida a la condició física de grup. Sempre recordant que la condició física del grup no la determina la persona més en forma sinó la que té una capacitat física inferior. No tenir en compte aquest punt és el motiu perquè moltes sortides, increïblement boniques, es converteixin en un fracàs i poden acabar en incidents degut a l’esgotament o, senzillament, haver sobrepassat el nivell d’activitat física de confort per part d’un o diversos membres del grup.
3. Material:
És l’apartat més senzill ja que només depèn dels diners. Però atenció, el material més car no sempre és el millor per la nostra activitat. Podríem resumir el material en:
Raquetes de neu: amples o estretes en funció si farem més sortides per neu tova o dura. Amb puntes, o gramponets i ganivetes, més o menys incisives depenent de la neu dura que esperem. Plàstiques, metàl·liques, de fusta o pells en funció del pes. Fixacions més o menys fàcils d’ajustar i per botes en general o per models específics, en funció de les vegades que ens posarem i traurem raquetes o del confort que volem. Al nostre entorn pirinenc en general podem recomanar raquetes estretes i amb bons gramponets doncs sovint trobem pendents i neu dura que ho recomanen.
Bastons: la mida ha de ser superior a la de l’esquí alpí i inferior al de fons. El braç ha de quedar una mica aixecat quan el clavem horitzontal. Els telescòpics ens permetran adaptar la llargada en funció de les condicions però pesaran una mica més i són més delicats. Molt important que la “roseta” sigui ampla per neus toves.
Calçat: l’ideal és una bota de canya alta de trekking hivernal. Quan més s’acosti el calçat a una sabatilla esportiva o calçat urbà, menys confort, menys temps es podrà estar a la neu i més important serà disposar de calçat i mitjons de recanvi secs per quan acabi l’activitat.
Roba i complements: un entremig entre la roba de trekking i la d’esquí. Amb el concepte de les tres capes (transpiració, aïllament tèrmic i aïllament de la humitat i vent) ben clars i definits. Guants, gorro, ulleres de sol, crema imprescindibles i aigua, menjar, paraneus, mapa, brúixola, GPS, altímetre, telèfon i/o ràdio, farmaciola, manta tèrmica molt recomanable, o imprescindible, segons la sortida.
Grampons i piolet: no ho fem servir per les raquetes de neu però segons per on transitem, o si ens perdem i entrem en pendents de neu dura/gelada, pot ser la clau per garantir la seguretat. Hi ha un increment dels accidents amb raquetes de neu per entrar en terrenys no aptes per raquetes i sí per grampons. L’exemple típic per manca de coneixement és pujar per una pendent de neu tova un dia de calor al migdia i baixar a la tarda quan aquesta neu s’ha glaçat i les raquetes no aguanten.
A partir d’aquí només toca fruir de la Cerdanya, una de les millors zones dels Pirineus i d’Europa per gaudir d’aquesta activitat prop de les estacions d’esquí alpí i de fons o als interminables itineraris salvatges amb pendents moderades que tenim en aquest territori
