No hi ha com passejar pausadament per un poble per començar a conèixer-lo. Passejar pel casc antic de Llavaneres un dia qualsevol de principis de novembre ens descobreix un poble ple de vida, amb uns carrers on durant tot el matí passeja gent que entra i surt de les botigues i on el moviment és constant. Enfilem riera amunt i ens dirigim cap a la plaça de l’Ajuntament, on ens esperen per fer-nos un tomb per Llavaneres i descobrir-nos els seus secrets.
A la plaça de l’Ajuntament ens espera Lluís Albertí, director del Museu Arxiu de Llavaneres, qui ens farà de guia a la nostra ruta. I aquí mateix, un bon lloc per començar una passejada pel poble, comença a explicar-nos petits secrets. Ens trobem just davant de l’edifici de l’Ajuntament, un edifici projectat per l’arquitecte Gaietà Bohigas (el mateix autor de les fonts de Montjuïc i del Balneari de Vichy Catalan) el 1873, ja que Llavaneres no tenia seu consistorial. Serà a finals del segle XIX quan s’inaugurarà aquest edifici pensat com a escola (tampoc n’hi havia), ajuntament i habitatge del secretari, dels mestres i de l’agutzil. Com a curiositat, Albertí ens explica que les sales de la planta baixa també havien tingut utilitat, durant una època, com a sala de ball i per a la celebració de determinats actes festius del municipi.
Abandonem la magnífica plaça i ens endinsem al carrer de Munt, el carrer principal on es troben quasi totes les botigues, Albertí ens explica que Llavaneres no tenia nucli urbà; de fet, va trigar molt a tenir-lo. Seria a partir del segle XVIII que, per un augment de població i la desaparició de la pirateria, es començaria a formar un petit nucli amb la construcció d’habitatges i dels tres primers carrers que, amb lògica racional, van batejar com carrer de Munt, carrer del Mig i carrer de Baix. Quan més endavant van obrir un quart carrer, li van dir… carrer Nou.
L’anècdota ens fa molta gràcia i entre riallades arribem tot just davant de l’Església Parroquial. Com quasi tot a Llavaneres, l’església és també relativament recent; es tracta d’un gran edifici neoclàssic de tres naus acabat el 1836. L’antiga església està a la muntanya, al costat del cementeri –ja que el poble no existia–, en un lloc alt per defensar-se de la pirateria. També les masies més antigues del poble es troben als volts d’aquesta primera església.
Un cop dins de l’església, crida poderosament l’atenció el retaule major, un retaule renaixentista (acabat entre 1610 i 1612) i traslladat des de l’església de dalt. El retaule es va salvar de les cremes de la Guerra Civil i, en acabar aquesta, es va restaurar el basament, malmès des del seu trasllat. L’encarregat de la restauració va ser el pintor Lluís Masriera.
Sortim de la foscor de l’església de nou a la llum del sol al bell mig del carrer de Munt i seguim el nostre passeig. Albertí ens va assenyalant aquells elements que trobem i que pensa que són dignes de mencionar, com El Picarol, el que havia estat la Sala de Baix; també havia existit la Sala de Dalt, es tractava de les tradicionals sales d’esbarjo decimonòniques on es feia teatre i molts actes de Festa Major. La de dalt era de la gent de dretes i la que tenim davant era dels partidaris de les esquerres. Després de la guerra la van fer servir d’escola i, posteriorment, d’indústria de tints; actualment, és un bar.
Albertí ens explica que a partir de mitjans del segle XVIII es comença a formar el poble i la gent comença a establir-se en l’actual nucli de Llavaneres. Serà a mitjans del segle XIX quan comencin a arribar els primers estiuejants, famílies de Barcelona que venien a fer salut en un ambient de pagès. És el moment en què comença la construcció de cases amb tocs noucentistes i modernistes que esquitxen els carrers de Llavaneres. Just dir això topem amb el Garatge Matas, la portalada modernista feta per un mestre d’obres fill de Llavaneres, en Francisco Morera, que havia estat estudiant a Barcelona i que, quan li encarreguen la construcció d’aquest portal, el carrega d’elements modernistes. Destaca el treball amb trencadís, d’una gran riquesa cromàtica, així com els treballs de ferro forjat de la reixa.
Arribant al final del carrer de Munt, trobem un dels emblemes modernistes del municipi: la Casa Farnés, del cirurgià Juan Farnés, qui se la va construir per estiuejar amb la seva família. Una casa de 1906 que és la suma de quatre cases. Va ser casa d’estiueig fins fa uns quants anys, quan va passar a ser una residència de criatures discapacitades, però que ha conservat tots els detalls modernistes originals com els vidres emplomats amb decoració floral, els esgrafiats a la façana i els detalls de ferro forjat de la tanca i de les finestres.
Fem el volt a Can Farnés i seguim avall fins a topar amb la Torre del Sot, nom que li va quedar per haver-se edificat en una mena de sot on la gent del poble anava a abocar les escombraries. Aquest edifici és on va arrencar la seva vida el museu municipal, i ara ha quedat com una mena d’entitat cultural del poble on es fa teatre, actes diversos, a més d’acollir diferents entitats del poble. Si hem entrat per la porta del darrere, ara sortim per la principal i la vista topa, a l’altra banda de carrer, amb una altra bonica construcció. Albertí ens diu que és Ca l’Utzet, obra de l’arquitecte Salvador Puiggrós, una casa amb tocs modernista que encara conserva molts detalls com els vidres emplomats, les sanefes a les parets, una llar de foc amb una mena d’escultura o els interruptors de la llum de ceràmica.
Entrem per l’antic carrer Nou, al qual a mitjans dels anys 50 van canviar el nom per carrer Pintors Masriera, ja que els pintors havien viscut a aquest carrer, i trobem Ca la Conxita Farnés, la que originalment havia estat la casa dels masovers de Can Farnés, que al final va estar ocupada per la filla del doctor i el seu marit. Es tracta d’una caseta més petita i més sòbria que la casa gran però amb trets molt similars, i de la qual destaca, sobretot, el terrat, que combina l’obra vista amb la rajola de ceràmica de tons blaus i el ferro forjat.
Abans de portar-nos al que realment són els seus dominis, el Museu Arxiu a Can Caralt, Albertí ens fa fer una parada a Ca l’Alfaro, una construcció de finals del segle XIX de l’arquitecte Eduard Mercader, però sota els criteris donats pel mateix propietari, Nicolás Alfaro, un pintor canari que va venir a fer de professor a Barcelona. Es va començar a relacionar amb gent que tenia relació amb Llavaneres, i es va acabar construint aquesta casa. Ca l’Alfaro tenia uns preciosos jardins que l’envoltaven i que avui són aprofitats per activitats i festes municipals. Crida l’atenció un arbre en concret, un pi siberià, portat per l’Alfaro després d’un viatge amb el transsiberià i que, malgrat algunes malalties, avui encara perviu al bell mig del jardí.
Can Caralt o Museu Arxiu
Quan arribem a Can Caralt, seu del Museu Arxiu municipal, Albertí no ens deixa ni respirar que ja ens comença a explicar la història de l’edifici que tenim davant.
Can Caralt és una preciosa masia del segle XVIII (la primera data a la façana és 1774) coneguda com a Can Cassany, que és transformada en casa senyorial, afegint un pis a dalt i una galeria lateral, per Josep de Caralt i Argila a la segona meitat del segle XIX (segona data de façana, 1852). Tot i que Can Caralt era la residència d’estiueig, va funcionar com a colònia agrícola durant molts anys: aquí hi treballaven més de 100 persones; hi havia quadres de cavalls, de vaques; es produïen llet i iogurts; el primer camió de Llavaneres va ser de Can Caralt; comptaven amb indústries d’oli, de vi…
Entrem a la casa, ara amb funcions de Museu, i en el que abans era la zona dels menjadors, hivern i estiu, trobem una magnífica col·lecció de ràdios i gramòfons antics que va començar l’any 1982 en Quim Bertran, fill de Llavaneres. Albertí ens proporciona el plaer de donar corda a un dels gramòfons i sentir un bon tros d’una sardana que ens permet retrocedir fins a una tarda del segle passat en un d’aquests senyorials salons. Si aquestes primeres sales ens traslladen al món auditiu, quan entrem a la següent sala ens topem amb el món visual gràcies a una magnífica col·lecció de càmeres de fotografia que fa que al nostre fotògraf li comencin a brillar els ulls d’una manera molt especial.
Després de fixar-nos en el magnífic terra de rajola hidràulica, Albertí ens avisa que el que queda en la primera planta només és una reconstrucció feta amb les peces més ben conservades, que l’autèntica meravella de paviment es troba al segon pis, que s’ha conservat sencer. En aquests salons els visitants poden gaudir de les exposicions temporals que canvien regularment.
Quan pugem al pis de dalt podem veure les habitacions originals on s’exposa la col•lecció permanent de pintura, una col•lecció de pintura catalana on s’ha procurat que hi hagi una bona mostra de pintors relacionats d’alguna manera amb Llavaneres, com els Masriera, Tolosa, Vancells, però també firmes de gran renom com Mir, Nonell, Tàpies o Guinovart.
Acabem la visita a Can Caralt, no sense agrair al Lluís Albertí la seva col•laboració i amb la sensació que ens queda molt Llavaneres per conèixer. Albertí ens proposa una segona part, per a quan nosaltres vulguem, per dedicar-la a l’església del cementeri, en honor a Sant Andreu i la capella de Sant Sebastià, des de les quals podrem gaudir d’unes vistes excepcionals. Arribats a aquest punt, i amb ganes de tornar, només ens queda acomiadar-nos d’en Lluís i de Llavaneres fins a la següent.
Pots consultar el programa de la Festa Major aquí.
