El cementiri modernista

Aquest petit cementiri crida l’atenció perquè fuig dels esquemes tradicionals dels altres cementiris; tot el seu recinte està perfectament integrat a la natura i en el paisatge del seu entorn.

Les raons de la construcció d’aquest cementiri les hem de cercar en les ordres donades per Carles III (segle XVIII), que obligaven al trasllat dels antics cementiris parroquials fora dels límits urbans per una qüestió d’higiene. En molts llocs aquest trasllat es va dilatar molt en el temps i en el cas que toquem no seria fins a l’any 1915 que es va decidir, per ordre del bisbe Vidal i Barraquer, dur-la a terme.

 

 

L’arquitecte

Per dur a terme l’obra va ser triat Bernardí Martorell, arquitecte de confiança del bisbe, i qui alhora era nebot de Joan Martorell i Montells, qui va proposar a Gaudí com a arquitecte de la Sagrada Família. Bernardí va ser deixeble de Gaudí, la qual cosa es nota en la seva obra. Tan sols cal fixar-se en l’esvelta agulla de forma cònica, feta amb pedres sobreposades i coronada per la clàssica creu de pedra de quatre braços, que Gaudí utilitza en la majoria de les seves obres, que sobresurt per sobre de tot el conjunt. Així i tot, es tracta d’un model d’imaginació i expressivitat de l’art funerari Modernista únic a Catalunya i al món. 

 

El lloc triat

El lloc triar no és casual. Un indret amb grans roques (mancades de moviment) i alzines (arbres sempre verds), per omplir-lo de simbolisme, representació de la vida (els arbres) i la mort (les roques). Vida i mort, expressió d’un cementiri cristià.

La gent del poble

De ben segur que els feligresos del poble, gent de pagès, esperaven una construcció molt més tradicional, però el resultat final va ser aquesta destacable obra modernista. Però mercès precisament a ells, que des de la seva construcció se’l van fer seu, aquest ha conservat l’estil i la sobrietat original, prohibint la introducció d’elements aliens al seu disseny. Tan sols es poden enterrar veïns d’Olius.

 

El recinte

En aquest cementiri la gent es troba enterrada a la roca, en petites capelles o panteons, i en nínxols també excavats a la roca, per evitar al màxim l’alteració de l’entorn natural. 

L’entrada està formada per un arc de pedra parabòlic senzill i elegant, típicament gaudinià. A banda i banda unes roques, elements naturals, serveixen de tancament del recinte.

L’interior és de planta irregular, adaptant-se al terreny, seguint el sentit ascendent del lloc. Això dóna a aquest lloc un aire intemporal, convertint-se en un lloc acollidor i tranquil, que convida a la reflexió.

 

Església de Sant Esteve

És l’església parroquial d’Olius, i va ser consagrada l’any 1079 pel bisbe de la Seu, Bernat Guillem, a petició del comte d’Urgell i dels habitants del lloc. L’altar de l’església va ser dedicat a Sant Esteve i el de la cripta al Sant Sepulcre i Santa Maria. Està construïda sota les premisses del romànic llombard.

 

 

La torre campanar de planta quadrada que té adossada va ser construïda el segle XV, i la porta actual, situada al mur sud, també és posterior a la construcció original. 

 

La cripta

Situada sota el presbiteri, és la part més interessant del conjunt de l’església. Aquesta cripta ha donat fama mundial a Olius; és molt valorada dins l’art romànic i no deixa indiferent a ningú. Dintre es respira un ambient de pau i silenci. Està aguantada per sis columnes que s’obren en forma de palmera, que aguanten arcs de mig punt i voltes d’aresta. L’accés actual a la cripta correspon a una modificació del segle XVI. A banda i banda d’aquesta obertura es poden veure, tapiats, els accessos originals a la cripta. El fet que les columnes siguin desiguals fa pensar que són elements aprofitats d’alguna església preromànica existent en aquest lloc. Aquesta tesi la corrobora el fet que les primeres notícies escrites que tenim corresponen a l’any 985, en què un prevere anomenat Duran fa donació d’unes terres i unes vinyes a l’església de Sant Esteve, on vivia una petita comunitat de clergues.

 

 

El poblat ibèric

Les restes d’aquest es poden veure a l’esplanada que hi ha al costat de l’església. Està format  per un petit nucli d’habitatges, protegit per una muralla, i una gran quantitat de sitges, que segons sembla va estar habitat entre els anys 300 i 190 abans de Crist.

 

 

Les sitges

Excavades a terra, servien per guardar gra. Però el curiós d’aquest lloc és l’enorme quantitat d’aquestes que s’han trobat, més de 150. Això ha fet pensar als arqueòlegs que podia tractar-se d’un centre d’acumulació d’excedents de cereals, que es feia servir per comerciar amb els pobles de la costa.