La tardor a poc a poc va escurçant els seus dies, alentint el seu ritme i acostant-nos cap a un nou hivern, on els amants dels esports de neu estem fresant, cada dia que passa, per veure quan aquesta ens cobrirà les muntanyes amb el seu mantell blanc. Habitualment, per la fira de Puigcerdà, el fred i el vent ens recorden l’inici del compte enrere per a l’obertura de les estacions d’esquí. Amb l’arribada de la neu, a banda dels clàssics esquiadors, cada cop s’acosten més persones per a tenir una experiència en una neu cada cop més escadussera. Una neu la presència de la qual es redueix, a voltes, a les pistes innivades per la neu de cultiu, i que es conserva gràcies al magnífic treball dels maquinistes de trepitjaneus. L’acostament d’aquest nou tipus d’usuari al món de la neu, moltes vegades comporta un desconeixement de què a la muntanya, no tot són drets, i que també hi ha unes normes a complir, per al bon ús dels espais i la convivència dels seus usuaris.

Així doncs, tothom té clar que per a practicar l’esquí en una estació -bé sigui d’alpí o de nòrdic-, cal pagar un forfet. El preu del forfet és un títol de transport per cable, que et dona dret a l’ús dels remuntadors, i amb aquest ingrés les estacions equipen i balissen les pistes, ús final pel qual els esquiadors paguen per un forfet. I les estacions d’esquí nòrdic també cobren un forfet, pel marcatge i balisat que fan de les pistes i itineraris del seu domini. Algunes estacions d’esquí alpí, també ofereixen la possibilitat d’un forfet per a practicants de l’esquí de muntanya, que en el cas de les estacions d’esquí del Principat d’Andorra, és obligatori; en d’altres és lliure. Les estacions d’esquí nòrdic, que són de titularitat municipal, a banda del forfet d’esquí, també tenen un forfet pels circuits de raquetes, que a diferència de les estacions d’esquí alpí, és obligatòria la seva obtenció pel seu ús en aquests dominis de l’estació.

La pràctica de l’esquí de muntanya i de les raquetes de neu, encara és lliure fora d’aquests espais. Una altra cosa és la pràctica de l’esquí sense forfet -no utilitzant els remuntadors, però sí part de l’espai de les pistes de debutants, habitualment al peu de les estacions-, i la pràctica amb trineus de neu, que a voltes amb la manca de neu en els seus espais habilitats per les estacions, ocupa els espais de pistes, podent generar multitud de problemes a causa de la seva massificació i a envair els espais on es fan les classes de debutants o conflueixen el final de pistes per anar a agafar de bell nou el remuntador. En aquest sentit, cal fer una bona gestió d’aquests espais, pels riscos que comporten, fins que no hi hagi una regulació legislativa -malauradament, això sol passar quan, desafortunadament, per algú ja sol ser massa tard-. I entendre que al voltant de les estacions d’esquí -sigui alpí o sigui nòrdic- sempre hi ha un treball d’adequació i que aquest, per cert, té un cost que habitualment sol ser infravalorat.

Escrit per: Jordi Pau Caballero