La Defensa de la Costa

Aquest itinerari preveu fer una ruta per tots els elements que encara es conserven relacionats amb la defensa de la costa durant la Guerra Civil a la comarca del Maresme, visitant tots els nius de metralladores que encara es conserven al llarg del litoral. Es poden visitar imponents emplaçaments d’artilleria de costa com el que està situat a Montgat, o el que queda de l’emplaçament artiller de Malgrat de Mar, així com diferents tipus de fortificacions. Entre aquests destaquen els blockhaus o búnquers del Cavaió a Arenys de Mar o el situat a Sant Pol de Mar; així com altres nius de metralladores més senzills com els de Montgat, el Masnou, Mataró o Santa Susanna entre d’altres. És un itinerari en què es pot veure, a més a més, com aquestes fortificacions s’integren al paisatge marítim actual, mentre que altres queden cada vegada més engolits pel mar.

Blockhaus

Els blockhaus eren unes construccions més sòlides i grans que un niu de metralladores, consistent, com a norma general, en un o més espais amb espitlleres que permetia als seus defensors disparar en diverses direccions des del seu interior. En el cas de la defensa de la costa al Maresme, existien blockhaus amb diferents nius de metralladores i un passadís amb espitlleres, com és el cas dels de Sant Pol de Mar o d’Arenys de Mar. De fet, en aquesta darrera població, a la zona del Cavaió i passat el port en direcció a Canet de Mar, sobre la carretera, hi ha dos blockhaus únics a tota la costa catalana. Cadascun d’ells són de grans dimensions, amb un passadís per on accedir i que dona a una gran sala amb diferents espitlleres per on els soldats que els ocupaven podien fer foc des de l’interior en diferents direccions. Són unes construccions de formigó armat, molt sòlides i robustes, capaces de suportar un bombardeig enemic.

Nius de metralladores

Al llarg de tota la costa catalana es van construir un total de 701 nius de metralladores, 64 d’ells al Maresme, distribuïts de manera que creuant els seus focs, no quedés sense protegir cap lloc del litoral que fos previsible de patir un desembarcament de tropes franquistes.

Un niu de metralladores era una construcció que protegia el servent d’una arma automàtica (metralladora o fusell metrallador) i tant podien ser senzills (per una metralladora) o dobles (per dues metralladores). Segons la seva disposició i els materials de construcció utilitzats podia ser de maçoneria, de maó, de ciment, metàl·lic, de formigó armat o a barbeta (a cel obert, parcialment soterrat i habitualment amb sacs terrers i espitlleres, a través de les quals es podia observar o disparar). Comptaven normalment amb una o més obertures, anomenades espitlleres, per on es disparava, i les dimensions estaven imposades per la metralladora i l’espai suficient perquè el personal que la manegés s’hi pogués moure amb comoditat. Normalment, un niu de metralladores de tipus més senzill era de 3 metres per 3 metres en planta i d’1,90 metres en altura, tot i que podien ser inclús més reduïts en detriment de la comoditat. La condició fonamental la marcava l’assentament de la metralladora, que requeria una plataforma d’1,8 metres per 1 metre, col·locada a 0,75 metres per sota de l’espitllera. L’import total de la construcció d’un sol niu senzill per a una metralladora, com és el cas dels nius que es troben a Mataró, Sant Andreu de Llavaneres o Santa Susanna, entre d’altres, era de 36.177,87 pessetes de l’època que, afegit a les 4.764,78 pessetes que corresponien al camuflatge, feien un total de 40.942,65 pessetes.

Posicions antiaèries

Un dels dèficits que va patir l’exèrcit republicà pel que fa a armament van ser les armes antiaèries, les que poden fer front als diferents atacs aeris. Les poblacions costaneres catalanes van haver de patir nombrosos atacs aeris. A banda de Barcelona, que va comptar amb emplaçaments antiaeris, la necessitat d’aquest armament al front va fer que les ciutats i poblacions catalanes quedessin pràcticament indefenses davant dels bombardeigs. Dos dels pocs emplaçaments antiaeris que es troben a tot el litoral català per a aquest tipus de peces estan situats a Montgat, a prop del mar i del túnel del ferrocarril. Són emplaçaments per a armes automàtiques, és a dir, per a metralladores antiaèries, que amb la seva cadència de foc podien, com a mínim, defensar un sector de la localitat. Sobta que aquests emplaçaments estiguin construïts tan a tocar del litoral, aquest fet fa pensar que s’intentava una defensa immediata del sector perquè els avions enemics no intentessin entrar més a l’interior. La seva importància a dia d’avui és primordial en ser els únics emplaçaments per a metralladora antiaèria construïts arran del litoral.

Bateries de costa

L’emplaçament de bateries d’artilleria de costa al llarg de tot el litoral català va ser un factor important en la defensa de la costa catalana. L’objectiu era protegir tot el litoral, allunyant així tant l’amenaça dels bombardeigs navals com dels possibles desembarcaments de tropes franquistes. En canvi, els canons que es van instal·lar en aquests emplaçaments artillers eren peces obsoletes, moltes de finals del segle XIX i que, per tant, podien oferir poca protecció davant dels moderns canons dels vaixells franquistes.
Al Maresme van construir-se fins a cinc emplaçaments d’artilleria de costa situats a les poblacions de Montgat, Cabrera de Mar, Caldes d’Estrac, Calella i Malgrat de Mar. Moltes d’elles es van artillar amb material obsolet i, per circumstàncies de la guerra, se’n van retirar les peces i van ser abandonades als emplaçaments durant la primavera de 1938, com és el cas de Cabrera de Mar, Caldes d’Estrac i Calella. En canvi, els altres dos emplaçaments restants, Montgat i Malgrat de Mar, van mantenir les seves peces i dotacions artilleres fins al final de la guerra degut a la defensa estratègica que feien. En el primer cas, la bateria de Montgat defensava la ciutat de Barcelona així com bona part d’un sector de la costa del Maresme. En el segon cas, la bateria de Malgrat de Mar, que també defensava un sector del litoral del Maresme, ho feia també en l’estratègic sector de la desembocadura de la Tordera.

La Rereguarda i el Front

Aquest itinerari té l’objectiu de visitar els llocs i edificis més emblemàtics que van tenir relació amb la rereguarda i el front al Maresme. D’aquesta manera es poden localitzar alguna de les fàbriques de Mataró on es fabricava material de guerra i el col·legi dels Salesians, que va ser hospital de les Brigades Internacionals, situat a la mateixa ciutat. En altres poblacions, com ara l’església de Sant Vicenç de Montalt, podem observar, encara avui dia, un projectil a la façana dels combats contra les tropes italianes a finals del conflicte, l’important refugi antiaeri de Calella o les mines de Malgrat de Mar, utilitzades com a polvorí.

Molts refugis van ser construïts per la pròpia població civil, seguint instruccions de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que indicava tant com s’havien de construir els refugis antiaeris com les pautes de comportament de la població civil davant d’un bombardeig aeri.

Hospitals

Amb les primeres lluites després del cop d’estat i els combats als diferents fronts que es van establir, es va veure la necessitat de crear una xarxa de centres sanitaris que pogués abastir tots els combatents ferits, sense descuidar l’atenció a la població civil. Al llarg del conflicte, els problemes dels serveis sanitaris es van agreujar amb els ferits dels bombardeigs aeris o l’atenció que es va haver de prestar a la població refugiada.
Amb l’objectiu de crear tota una xarxa d’hospitals, classificats en diferents tipus segons la seva proximitat al front, es van crear hospitals de Primera Línia o de Divisió, de Classificació, d’Evacuació i de Rereguarda. Aquests últims eren, per la seva llunyania al front, els que estaven situats al Maresme, i dintre d’aquests, existien hospitals de rereguarda especialitzats en determinades patologies o bé de recuperació de malalts i ferits. En molts casos, aquests hospitals es van haver d’improvisar utilitzant locals que havien tingut altres usos, com per exemple escoles. Un exemple és el cas de Mataró, on es van habilitar dos hospitals: un per als soldats de les Brigades Internacionals a l’edifici del col·legi dels Salesians i un altre per als soldats de l’Exèrcit Popular de la República a l’edifici del col·legi dels Maristes.

Esglésies

Amb l’esclat del període revolucionari sorgit de la desfeta del cop militar a Catalunya, la repressió a la zona republicana va ser present durant els primers mesos del conflicte. Grups de revolucionaris van exercir la justícia pel seu compte contra totes aquelles persones considerades com “enemics de classe”: des d’empresaris, terratinents, polítics i persones de dretes fins a persones religioses o vinculades a l’Església catòlica. Les forces d’esquerra sempre havien vist l’Església com un aliat de les classes capitalistes i més reaccionàries, així que les actuacions contra religiosos i béns eclesiàstics van ser fets fonamentals del període revolucionari. La violència exercida contra el patrimoni artístic religiós i documental també va ser una constant i la van patir diversos edificis religiosos del Maresme. Aquest va ser el cas, per exemple, de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar, que va ser incendiada, o de l’església de Sant Genís de Vilassar de Dalt, que també va ser incendiada, amb uns danys tan greus que va haver de ser derruïda al 1941, i se’n va alçar una de nova el 1943.

No totes les esglésies van ser cremades durant aquest primer període revolucionari de la guerra; a moltes d’elles se’ls van donar altres usos, com la basílica de Mataró, que va ser utilitzada com a mercat i magatzem de queviures. Un cas curiós és el de l’església de Sant Vicenç de Montalt, on encara avui en dia es pot veure un petit projectil incrustat a la façana, testimoni de l’ofensiva realitzada per les tropes italianes en el seu avançament pel Maresme a finals de gener de 1939.

Edificis civils

Amb l’inici de la Guerra Civil i el període revolucionari que es va viure a la zona republicana, la confiscació de béns i propietats va ser una constant durant els primers mesos del conflicte. Moltes propietats de l’Església, de persones d’ideologia de dretes, terratinents, etc., van quedar confiscades pels nous Comitès Revolucionaris que eren els que exercien el control real de la situació. D’aquesta manera, molts edificis van canviar totalment la seva funció. Cases o finques senyorials, així com propietats religioses o de partits polítics de dretes, van acollir escoles, seus dels diferents partits d’esquerra i sindicats. Alguns es van habilitar com a casernes o per a dependències militars o inclús van ser habilitats per acollir refugiats. I és que els combats que s’estaven desenvolupant a altres llocs d’Espanya van fer que Catalunya, i en concret el Maresme, fos un lloc d’acollida de refugiats, especialment d’infants. D’aquesta manera, molts nens i nenes procedents de Madrid i Andalusia especialment, van ser acollits en diferents colònies de refugiats que es van habilitar en aquestes finques confiscades, com les que es trobaven a Argentona, Premià de Dalt o Premià de Mar, entre d’altres.

Indústries de guerra

El 1936, quan es va iniciar la Guerra Civil, Catalunya pràcticament no tenia cap tipus d’indústria de caràcter bèl·lic i només algunes fàbriques i tallers van començar a improvisar i canviar la seva producció cap a la indústria de guerra. Per pal·liar aquest problema, el 7 d’agost de 1937 es va crear la Comissió d’Indústries de Guerra (CIG), encapçalada pel conseller de Finances, Josep Tarradellas. El CIG va confiscar fàbriques i va coordinar i organitzar la producció bèl·lica. Es calcula que hi van treballar entre 50.000 i 80.000 persones des de la seva creació fins que va ser intervinguda pel govern republicà l’11 d’agost de 1938. En total, uns 500 tallers i fàbriques van estar sota la direcció de la CIG amb resultats diversos. Aquesta activitat es va centrar especialment en la producció d’armes o equipaments i en l’obtenció de matèries primeres i productes semielaborats.
Al Maresme van haver-hi diferents confiscacions i col·lectivitzacions de fàbriques que van canviar la producció i es van reconvertir en indústries de guerra. Aquest fet va provocar que fossin un objectiu de l’aviació franquista, gràcies al servei d’espionatge existent. Un d’aquests casos va ser, per exemple, el de la Fàbrica Llobet-Guri de Calella, que el 4 d’abril de 1937 va patir un bombardeig aeri que va provocar importants danys materials.

Refugis antiaeris

Durant els primers mesos del conflicte no es va témer mai per un atac aeri o naval a la rereguarda catalana, ja que es considerava que la guerra es desenvolupava als fronts i que les rereguardes eren llocs tranquils i segurs. Però aquesta percepció va canviar ben aviat, especialment quan es van iniciar els primers bombardeigs a ciutats costaneres, tant per mar com per aire. D’aquesta manera, i degut a la necessitat de protegir la població civil davant d’aquests atacs, es van començar a establir una sèrie de mesures de protecció per a la població que van ser conegudes com defensa passiva, o el que és el mateix, defensa del territori sense resposta agressiva.

Així, es van impulsar les primeres mesures de defensa passiva, representades fonamentalment per la construcció de refugis antiaeris, sobretot per part de particulars. Posteriorment, tots aquests treballs eren coordinats per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, creada el 9 de juny de 1937.

Els refugis antiaeris eren espais soterrats i situats a la via pública, amb diversos espais al seu interior i amb més d’un accés, amb l’objectiu principal de poder donar aixopluc a la població en cas d’atac aeri. Havien de poder resistir l’impacte de bombes de més de 100 kg, així que, com a mínim, havien d’estar construïts a una profunditat d’entre 8 i 10 metres. La planificació inicial dels refugis requeria la construcció de galeries de mines d’entre 1,80 i 2,20 metres d’alçada, i d’uns 1,40 i 1,60 metres d’amplada, amb les parets de les galeries revestides amb ciment, maons plans o encofrat i amb diversos accessos en ziga-zaga, amb la finalitat de reduir l’ona expansiva de les bombes que esclatessin a prop dels accessos.

Al Maresme van existir nombrosos refugis antiaeris situats a cada poble o ciutat, com els d’Arenys de Mar, Canet de Mar, el Masnou o Calella. Precisament en aquesta última localitat destaca el refugi del Parc Dalmau, que compta amb una galeria principal de 66 metres, de 2 metres d’alçada i 2 metres d’amplada, que es ramifica en tres galeries transversals de més de 20 metres de llargada cadascuna.

Les Ambaixades al Maresme

Aquest itinerari permet descobrir on es van instal·lar les delegacions diplomàtiques dels principals països que fugien dels perills que representava la ciutat de Barcelona, centrant-se exclusivament en els termes municipals de Caldes d’Estrac, Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Premià de Dalt i Sant Andreu de Llavaneres.

Font: Consorci de Promoció Turística – Costa del Maresme

Si t’ha agradat llegir la notícia Rutes de la Guerra Civil al Maresme, també et pot interessar llegir El Consorci de Turisme del Maresme edita un mapa de rutes per fer senderisme a la comarca.