Es tracta d’un lloc singular, a cavall entre la fortificació estratègica i la llegenda. El castell està documentat des de l’any 1050, com a domini del comte de Cerdanya. Va ser infeudat primer al vescomte de Cerdanya i a partir del 1126, al vescomte de Castellbò.

 

L’església es troba documentada des de l’any 965, al testament del comte Sunifred II de Cerdanya i està adossada a l’interior del castell. És romànica, de planta rectangular amb una volta de canó apuntada. Actualment tot el conjunt es troba força degradat i en perill de caure.

 

Al costat del conjunt, es va construir un mas, l’únic de l’antic municipi, on el seu habitant era alhora l’alcalde, el secretari i el jutge.

 

Dèiem que és un lloc de llegenda, perquè en aquest indret es va inspirar el poeta Gustavo Adolfo-Bécquer per a la seva llegenda de la Creu del Diable. També està associada la llegenda de la mort del nebot del comte de Cerdanya per part del mateix comte que, per redimir-se del pecat, va fer construir el monestir de Sant Martí de Canigó. Aquesta llegenda està recollida al poema “Canigó” de Jacint Verdaguer.

 

Un altre fet poc conegut de Sant Martí dels Castells és que just al costat seu, al trencant de l’antiga carretera C-1313 que el bordejava, actualment N-260, es troba un interessant aflorament mineral.

 

Un dels minerals que hi trobem és la dundasita, que és un hidrocarbonat hidratat de plom, que es presenta en forma d’agregats esfèrics fibrats. També hi trobem la felsöbanyaïta, que és un hidrosulfat hidratat d’alumini, també en forma d’agregats globulars de color blanc. Un altre mineral rar és el baileyclor, un hidroxisilicat de zenc, ferro, alumini i magnesi, que pertany als fil·losilicats del grup de la clorita, de color verdós. Finalment, també hi ha zalesiïta, que és un altre conglomerat que pertany als hidroxiarseniats hidratats de calci i coure, del grup de la mixita, de color verd clar.