A això en Joan ens afegeix que, mentre que la geografia de la majoria de pobles del Maresme és plana –cosa que provoca que, passada la primera línia, ni sàpiguen que tenen mar–, la suau orografia de Sant Pol, una muntanyeta que arriba al mar, fa que el poble s’enfili, a l’estil Cadaqués. Això sumat a una ordenança municipal que durant anys prohibia que les cases no fossin blanques, deixa la postal que molts tenim a l’imaginari de Sant Pol de Mar.

 

 

Comencem a passejar molt vora del mar, només ens separa d’ell la via del tren, i ens fa una certa pena el dia rúfol que li resta brillantor al poble (l’endemà quan tornem per entrevistar a la Carme Ruscalleda el sol ens encegarà i Sant Pol lluirà amb tota la seva brillantor), però el que sí que ens acompanyarà tota la passejada, a part del fred glaçador, serà el so del mar, un so que, afinant una mica l’oïda, se sent des de molts punts del municipi.

 

Tot passejant i entomant el fred glaçat, arribem a la plaça de l’Ajuntament, i en Joan ens descobreix el primer dels molts edificis que avui coneixerem de l’arquitecte Ignasi Mas Morell, la Fundació Pere Coromines, creada pel seu fill Joan Coromines i que avui acull, a més de tot el fons documental de pare i fill, la Biblioteca Municipal. La seu de la fundació havia estat la casa d’estiueig dels Coromines En Joan ens explica amb un deix de certa enveja d’aquella d’haver-s’ho perdut que, entre finals del segle XIX i fins a 1920-30 Coromines, a l’estiu, reunia a Sant Pol una colla d’escriptors, músics, pintors… gent com Ignasi Iglesias, Josep Maria de Sagarra, Enric Morera, Amadeu Vives… que feien les seves tertúlies i les seves trobades contribuint que Sant Pol gaudís d’una rica vida cultural als estius que, a poc a poc, va anar atraient gent benestant que optava pel municipi a l’hora de fer-se una casa per estiuejar.

 

 

Tot just a l’altre costat, en Joan ens assenyala la coneguda com Torre de la Plaça, una de les cases més emblemàtiques de Sant Pol i obra, una vegada més, de Mas Morell. Seguim el passeig pel carrer Consolat de Mar, que segueix la línia de la costa on, de nou, una sèrie de cases ens recorden a Cadaquès, carrerons estrets plens de cases de cos blanques, i on en Joan encara recorda haver vist de petit a la dona del peix amb la panera que venia quan arribaven les barques.

 

 

Tot i que, per un moment, deixem la primera línia de mar per arribar a la plaça dels Quatre Cantons, una petita cruïlla on van a petar quatre carrers i un dels centres neuràlgics del poble, de seguida retornem cap al mar a entomar el carreró del Carme, per on en Joan ens fa baixar perquè veiem la font on els pescadors proveïen els càntirs d’aigua, sota la protecció de la Mare de Déu del Carme, per portar-los al vaixell. Aquest era el carreró que recollia tota la gent que baixava cap al mar i, seguint el mateix camí que anys enrere feien els pescadors i la gent de mar, trobem la Casa dels Pescadors, on aquests guardaven les xarxes, les tenyien i les rentaven i on gaudien d’una mica de bar, on esperar que el temps millorés els dies de mala mar quan els vaixells no podien fer-se a la mar.

 

Tornem a la confluència dels quatre cantons i des d’aquí enfilem el carrer Nou, veritable carrer principal de Sant Pol. I arribem a l’altre punt en importància: la plaça de l’Estació, amb el privilegi que RENFE va mantenir l’antiga estació, un edifici neoclàssic de l’època on, en algun moment, es va establir la biblioteca municipal.

 

I ara sí, ara toca pujar de debò: si Sant Pol és tot pujades i baixades per gaudir de les vistes del poble des de l’ermita de Sant Pau, toca pujar… molt. 

 

Però un cop a dalt… la pujada paga la pena: veure el poble des de Sant Pau és un luxe. A més, en Joan ens explica que precisament aquí rau el naixement del poble quan, en temps immemorials, només hi havia unes quantes casetes de pescadors i, cap al 955, arriben uns benedictins, funden un centre religiós i el dediquen a Saint Paul. Des d’aquí sortiran els carrers més estrets i d’aquí partirà el poble tirant cap a la riera. Se sap que això havia arribat a ser monestir… o sigui, que el que queda ara és l’antiga ermita del monestir, bastant més antiga que l’església parroquial. El naixement del poble arrenca d’aquí i tant és així que quasi no hi ha cap entitat o associació que no tingui en el seu patronímic una referència a Sant Pau. I relacionat amb aquest patronímic, en Joan ens diu que, encara que ja no hi tingui res a veure, no podem deixar de recordar la Fira de Sant Pau (que se segueix celebrant), una fira que era reconeguda a tot el Maresme. En aquella època la gent esperava d’any en any que arribés la fira per comprar les eines del camp, afilar ganivets, comprar llençols… i la de Sant Pau tenia molt de renom (tant era així, que a l’estació posaven dues taquilles supletòries per poder vendre bitllets per la gent que venia). Típica era tota la pujada de Sant Pau, plena de torronaires que feien el torró de Sant Pau o torró de babaia.

 

 

I de baixada… o no

Tot baixant de Sant Pau, en Joan ens porta fins a les antigues Escoles Municipals, una construcció feta gràcies a una subscripció popular però en la qual s’aprecia que els benefactors varen ser els Planiol. De nou, ens trobem amb una obra d’Ignasi Mas Morell, del 1910, una construcció de façana blanca, com quasi tot el poble, que  contrasta amb la mitja paret baixa de còdols. En el moment de la seva construcció, la nau baixa acollia les aules amb entrades, diferenciades per a nens i nenes, i la torratxa de la cantonada, la casa del mestre.

 

Deixant enrere les escoles, entrem al carrer Manzanillo amb Abat Deas, que destaca per les nombroses cases dels “indianos” i per la particularitat d’un conjunt de jardins coneguts com els “horts” i que en el seu moment van aconseguir evitar que s’edifiquessin cases davant tapant les vistes al mar. Això indica que, en algun moment, aquesta part del poble devia ser considerada una zona de molt de prestigi.

 

 

A punt d’acabar la nostra passejada, arribem a Can Planiol, de nou una obra d’Ignasi Mas Morell, la casa dels grans benefactors de Sant Pol. En Joan ens fa fixar en la façana, molt ornamentada, perquè veiem que té, a banda i banda, els escuts de Cuba i de Sant Pol (mentre en Joan assenyala amb el dit on ens hem de fixar i explica en veu alta que hem de mirar, una noia que deu haver passat mil cops per davant de la mateixa casa s’atura i, encuriosida, es gira i amb la mirada busca el nostre mateix objectiu).

 

Finalment, en Joan diu que, per fer rodona la visita, hauríem d’anar a veure l’església parroquial de Sant Jaume. Segons ell, ni és massa maca, ni molt singular i està al bell mig d’un carrer sense plaça. Doncs… toca enfilar de nou una pujada i, un cop arribats a la part del darrere, en Joan ens fa notar que la torre de l’església parroquial de Sant Jaume queda “enfront” de l’altra torre d’on venim, la de l’ermita de Sant Pau. Ens adonem que en Joan tenia raó: l’església està ben bé al mig d’un carrer. El que crida més l’atenció és el campanar, afegit sobre una antiga torre de guaita. Només ens queda començar el retorn cap a l’Ajuntament, on ens espera l’entrevista amb l’alcaldessa del municipi.

 

Curiosament, o no, durant quasi tota la passejada, a part del Joan, hem tingut un altre company, el so de fons d’un mar que és el màxim senyal identitari d’un poble enamorat del seu mar.

 

>> Del 19 al 28 de gener se celebra la Festa Major a Sant Pol. Consulta el programa clicant aquí.