Nat a Sant Vicenç de Montalt i, durant 25 anys i 9 dies, com concreta ell mateix, exercir de carter al seu poble i recorrent diàriament 15 quilòmetres pels seus carrers fa de l’Evarist March la companyia perfecta per passejar pel casc antic del poble i conèixer racons, secrets, històries i anècdotes del Sant Vicenç més desconegut.
L’Evarist és un enamorat del seu poble i un autodidacte de la història. Des del primer minut de la nostra trobada, la informació s’acumula a les nostres oïdes, al nostre cervell, als nostres ulls…. Ens trobem a la Plaça del Poble d’on arrencarem una passejada circular que ens portarà a tots els racons emblemàtics del casc antic i que ens farà acabar de nou a la Plaça abans de descobrir El Delme i l’Església parroquial.
La Plaça del Poble està presidida pel Casal de Cultura, seu de l’antic ajuntament. És un edifici de 3 plantes on, després de la Guerra Civil, s’ubicava la escuela para niños y escuela para niñas a la planta baixa. ‘‘Evidentment –diu l’Evarist–, els nens a una banda i les nenes a l’altra i sense possibilitat de trobar-se ni al pati, que era a la mateixa plaça, ja que sortíem a jugar en horaris diferents per no coincidir”. Les dependències consistorials estaven a la segona planta i, al pis superior, la casa del mestre i la de la mestra, ja que fins ben entrats els anys 50 del segle passat els mestres vivien aquí. Així, en aquest edifici emblemàtic de Sant Vicenç, és on s’han decidit, durant molts anys de la seva existència, les coses més importants de la vila. L’Evarist ens fa girar lentament sobre nosaltres mateixos per fer una passejada circular a la Plaça i explicar-nos, amb detall, els elements que la formen. Girant cap a la nostra esquerra, trobem el forn de pa de tota la vida; al costat hi havia viscut l’electricista del poble, però abans hi havia hagut una espardenyeria-barberia. Girem un quart més i ens mostra l’edifici que havia estat el típic cafè de poble, que els caps de setmana s’omplia perquè era el punt de trobada de quasi tothom. Tornant gairebé a la nostra posició original, al costat de “l’ajuntament”, hi havia hagut el típic colmado amb un cafè, on es va instal·lar també la primera central de telèfon del poble comandada sempre per l’Angelina, fins que va ser automatitzada.
Però per a l’Evarist, l’element més important de la Plaça del Poble és la seva font i el reconeixement que ella té implícit a l’alcalde Josep Brunet; va ser qui, el 1938, en plena Guerra Civil, va veure la necessitat de portar l’aigua potable fins al poble, ja que fins a aquell moment només s’abastia d’aigua de pous i mines.
I tot caminant…
Comencem a caminar enfilant el Carrer Major i l’Evarist ens ensenya una gran casa pairal. Ens sobta quan deixa anar el nom dels propietaris; la casa és de la família Mora y Aragon, a la qual pertanyia la reina Fabiola de Bèlgica, una de les famílies històriques de terratinents a Sant Vicenç. Tot pujant, a mà dreta ens queda un dels carrers més bonics de Sant Vicenç: el Carrer de la Mongia. El nom (recuperat com quasi tots quan el 1976, tot just acabada la dictadura, es va fer un canvi de tots els noms de carrers catalanitzant–ne alguns i canviant els que tenien lligams amb el franquisme) se suposa que ve donat perquè hi havia la casa del monjo que cuidava de l’església; una casa que destaca per la seva garita cantonera i on queden les restes de les bases que sostenien un matacà.
Sense deixar el Carrer Major, arribem a la carretera de Cornellà, a Fogars de Tordera. Aquí, l’Evarist posa el límit, per la part de dalt, del que es pot considerar casc antic i ens fa caminar uns metres per la carretera pel plaer d’ensenyar-nos unes esplèndides vistes del municipi des del magnífic pont (que després veurem des de sota) sobre la Riera del Ranxo, construït durant la dictadura de Primo de Rivera. Una fantàstica construcció, de volta recargolada, resistent al temps i als canvis; ideat per aguantar el pes dels carros de l’època, fa desenes d’anys que suporta el pas de tones i tones de tràilers i camions i resisteix el pas del temps sense problemes.
Baixem pel Carrer de Sant Isidre i ens criden l’atenció alguns noms que veiem a les façanes de les cases. L’Evarist ens explica que a Sant Vicenç tothom es coneix per un motiu i que, encara que avui la gent més jove ha perdut el costum, la gent de més edat, igual que sap que els santvicentins són coneguts com a xurravins, sabran de qui li parlen si li anomenen ‘‘Can Pera, Can Rovelló, Can Joan de la calma, Can Figues, Cal Bacallà, Cal Vermell, Ca l’Abril, Can Fèlix Mora, Cal Pastor, Cal Pastor de l’era, Cal Ferrer de plaça…’’
Entrem al Passatge de Dalt, un carreró estret (no hi poden entrar cotxes perquè no hi cabrien) aparentment sense sortida, ja que al final sembla tancat per una casa. Però descobrim que, pel mig de la propietat (curiosament de l’Ada Parellada, propietària del restaurant La Semproniana), hi ha un pas d’ús públic que, per unes ombrívoles escales, ens porta fins a un bonic safareig, antigament també d’ús públic. Si tot Sant Vicenç és un racó tranquil i ple de calma, el pas per aquest passatge inunda els nostres sentits de serenor i pau.
Després de contemplar la construcció del pont (per on anteriorment havíem passat per dalt) des de sota i la bellesa de la seva volta, ens dirigim cap al Carrer de Dalt. Aquest ‘‘té una història particular –diu l’Evarist– de suïcidis, assassinats, reivindicacions populars i festes tradicionals’’. Però el que més ens crida l’atenció és una teoria (no comprovada però que no dubtem que ho farà) de l‘Evarist. Algunes de les cases del carrer estan datades entre 1727 i 1729, i l’Evarist és del parer que podrien ser cases construïdes per gent que va haver de marxar de Barcelona el 1714 després del bombardeig de la ciutat… és una teoria que diu que algun dia comprovarà si té opció d’estudiar els censos que tenen moltes d’elles i que se li va ocórrer després de llegir Victus i de fer una visita guiada al Born.
Ara sí, ens trobem al cor mateix del nucli antic de Sant Vicenç, on abunden els carrerons estrets, molts d’ells quasi d’ús exclusiu pels propietaris de les cases i amb moltes cases tancades, ja que la major part d’elles són d’estiueig i, durant l’hivern, o si més no durant la setmana, romanen tancades. Seguim baixant i ens topem de cara amb la casa construïda, i viscuda durant molts anys, pels avis de la nostra companya, la Montse Calopa, qui ens acompanya en la ruta i ha viscut un moment d’emoció quan l’Evarist li ha explicat que ell va veure com els seus avis l’aixecaven.
Des del Carrer Antic anem a petar a la Rambla de Sant Vicenç, una de les artèries principals del municipi, encara sense asfaltar, que és la via que descongestiona el centre del poble. Ens desviem a la dreta per un carrer molt costerut, la Baixada de la Riera, i un dels passatges amb història: havia estat, fins fa uns anys, la fonda del poble des de mitjans dels anys 50 del segle XX. Passem també per la casa que havia estat la sala del ball de la vila, on es feien tots els balls de festa major i de diumenge, tota una institució per gran part de la població. Mentre l’Evarist ens explica com eren aquells balls, dels rituals que comportaven i dels protocols dels festejos dels joves i dels costums de l’època, arribem de nou a la Plaça del Poble just pel costat oposat de per on hem començat la passejada.
El Delme i l’Església de Sant Vicenç
Des de la Plaça del Poble baixem, direcció al mar, pel Carrer de Sant Antoni i de seguida ens trobem amb El Delme, un edifici emblemàtic per tot el que ha significat per a Sant Vicenç. Antigament enganxat a l’església per la rectoria, l’edifici ha estat, com explica l’Evarist per a ell mateix, ‘‘la petita universitat de molts santvicentins d’una època molt determinada’’. El Delme va fer d’aglutinador de la vida cultural després de la Guerra Civil (abans de la guerra havia estat l’escola on venia a estudiar gent de Caldes i de Llavaneres), ja que es crea l’Escolania, que va ser el gran centre de captació del jovent: van arribar a ser 36 escolans i cantaven amb l’Orfeó Parroquial la Missa Pontificalis de Lorenzo Perosi. Aquí es feia el cinema i el teatre, també s’havia fet algun ball de festa major, hi havia l’orfeó… tot es concentrava en aquest espai i aquí va créixer tot el jovent dels anys 40 i 50. L’Evarist diu que van aprendre molt: “vam aprendre a conviure, a cooperar, a col·laborar… se’ns van encomanar uns valors molt determinats i per això parlo d’El Delme com a la meva universitat particular, era el nucli de la vida al poble”. A l’Evarist se l’il·luminen els ulls, i se li escapa algun somriure nostàlgic, quan parla de les vivències de la innocència viscudes allà, unes vivències molt maques que donaven molta importància a tot. A més, Sant Vicenç va comptar amb uns capellans que van fer molt pel poble i pel jovent. Sobre el 1952-53, un capellà basc, Luis González Haro, els hi ensenyava català i solfeig; conegut com a Mossèn Bíscuter seria el fundador de la primera parròquia del barri de Cerdanyola de Mataró, Maria Auxiliadora de Cerdanyola. Després arribaria Mossèn Josep Font, un capellà del qual tots els santvicentins tenen un gran record per la seva bondat i dedicació als joves.
Però el pas del temps va fer que el cine tanqués, l’escenari del teatre va començar a amenaçar ruïna, els capellans van deixar de tenir l’ascendent que tenien sobre els joves i a poc a poc l’edifici s’ha anat denigrant. L’Evarist té por que qualsevol dia arribarà un espavilat que el comprarà per fer pisos i acabarà amb els records de molts santvicentins i Sant Vicenç perdrà un patrimoni que la gent del poble s’estima molt.
Just travessar el carrer trobem l’Església de Sant Vicenç, una construcció gòtica tardana de la qual destaca el campanar de torre quadrada i les fortificacions i elements de defensa a la façana principal. L’Evarist ens explica que el retaule renaixentista-barroc d’Agustí Pujol i els retaules barrocs del Roser, obra de Domènec Rovira i Josep Tremulles, i de Sant Isidre, obra de Pau Costa, van ser destruïts en part el 1936, a l’inici de la Guerra Civil, ‘‘quan l’església va ser reconvertida en el sindicat de la CNT’’ –li sembla recordar a l’Evarist–. Les quatre taules, basament del retaule, van aparèixer anys més tard i el 2001, quan es van celebrar els 400 anys de construcció de l’església, es van restaurar i es van col·locar a les parets laterals del presbiteri.
Rodejant l’església, arribem a una altra de les parts més boniques de Sant Vicenç: el barri de la Barceloneta. Aquí, l’Evarist situa el límit, pel sud, del casc antic de la vila. Fem tota la volta a l’església, cosa que ens permet descobrir l’ampliació per darrere d’El Delme per a la construcció de l’escenari, l’espai posterior de la rectoria conegut com El Cosidor on les noies del poble anaven a aprendre a cosir, i el conegut com a Carrer de les Eixides on hi ha les parts del darrere de les cases del Carrer Major.
L’Evarist ens acompanya fins a la porta de l’ajuntament on ens espera una entrevista amb l’alcalde del municipi. Com ens passa cada cop que descobrim un nou poble, ens quedem amb ganes de molt més i l’Evarist s’acomiada de nosaltres prometent-nos que de la seva mà no ens l’acabarem pas aquest poble, que ens espera amb nous descobriments sempre que vulguem tornar. Tornarem, Evarist, de ben cert que tornarem a Sant Vicenç de Montalt!
