Quan una institució porta funcionant més de 90 anys en un poble i aquesta és respectada i estimada per tots els seus veïns, l’experiència diu que alguna cosa s’ha fet bé al llarg de la seva història. Torremar a Vilassar de Dalt és un bonic exemple d’una història de complicitat entre la institució i el municipi. Una història llarga, complexa i íntimament lligada a la família Folch.
L’edifici de Torremar és una casa pairal d’influència modernista edificada el 1901 per l’industrial tèxtil vilassarenc Antoni Vives Masiques. Una casa que sense que ningú ho preveiés acabaria sent, a partir de 1928 la seu de l’Institut Torremar, fundat per Lluís Folch i Torres, i que seria únic en el seu gènere a Catalunya fins al 1936, per acollir nens amb tot tipus de problemàtica social. Però com va arribar Folch i Torres a Vilassar de Dalt i a fundar una institució d’aquesta mena?.
L’Oriol Folch, net de Folch i Torres, psiquiatra i durant anys al front de l’Institut Torremar, coneix la història de la institució i del seu avi i encara avui s’emociona en alguns moments del seu relat. “L’avi era periodista i treballava a la Veu de Catalunya, quan Prat de la Riba n’era el director, la seva feina de periodista el va portar una època a treballar a Madrid on va descobrir el món dels “golfillos”, nanos abandonats que vivien pel carrer, i això li va deixar una petjada profunda”.
De tornada a Barcelona, Folch i Torres, un home de sensibilitat exquisida es dedica sobretot a la crítica d’art al diari, i en una inauguració de la temporada del Liceu descobreix una gran quantitat de vailets demanant diners, segon l’Oriol “allò ho va trobar un escàndol i el va remetre als “golfillos” de Madrid. La seva crònica de l’endemà parlava més d’aquests infants desatesos que del Liceu i això tan senzill va ser, sense saber-ho, el detonant de l’inici de la seva carrera cap a Torremar”.
Perquè precisament aquella crònica Prat de la Riba la va fer arribar a Ramon Albó, cap de la Junta de Protecció de menors, encarregat oficial d’acollir aquestes criatures per les quals en aquells moments només hi havia dues sortides: la presó o el manicomi. La trobada d’Albó i Folch i Torres va propiciar la creació del Grup Benèfic, de la que Folch i Torres fou nomenat director i en el que van voler replicar una estructura d’una llar, un model absolutament allunyat de la típica institució del moment. Uns espais limitats a 25 nens amb un educador, un mestre i uns vetlladors de nit. I van començar a treballar amb 4 categories: els petits, els prepúbers, els púbers i els nens especials, seria aquest darrer grup el que donaria l’empenta al projecte de Torremar.
Després d’anys de feina al Grup Benèfic, de molts viatges per Europa, copsant les maneres de treballar el tema, i de conèixer els mètodes de Maria Montessori, fins el punt de ser el secretari en el III Congrès Montessori celebrat a Barcelona, Folch i Torres va decidir que emprendria una iniciativa privada perquè les coses s’estaven complicant a Barcelona. “Buscava un lloc que estigués entre mar i muntanya, en mig de la natura, que no fos gaire lluny de Barcelona, per poder acollir a tots aquelles infants que eren espacials – explica l’Oriol – i així va ser com va arribar a Vilassar de Dalt al 1928 i poc a poc va anar portant els nens des del Grup Benèfic, fins el 1931 quan ja els va tenir a tots instal·lats”.
Al 1946 el creador de Torremar moria i agafava el relleu el seu fill Folch i Camarasa, qui va fer una cosa absolutament innovadora, la creació d’un laboratori d’investigació per diagnosticar i classificar els residents, segons l’Oriol Folch “A Torremar hi ha hagut molts nens diferents, especials, algun oligofrènic autèntic i nens simplement justets als que hem pogut incloure en una vida normalitzada sobretot amb molt d’amor”.
La darrera època, amb l’Oriol de director ja no hi havia nens sinó homes. Ell va ser qui va introduir el treball ocupacional amb molt d’èxit ja que tothom hi guanya: els residents, que se senten útils; les empreses i la institució. L’Oriol explica “a partir dels anys ’90 es van començar a emportar als infants perquè les lleis havien canviat i els adults que ens arribaven per a nosaltres comportaven problemàtiques noves, per això vam tenir molta cura en implementar que per sobre de tot hi hagués una estructura física (la casa), unes rutines, una seguretat dels mínims garantits, una feina que els valorés i els hi donés una satisfacció (des de parar taula, a recollir flors, als tallers ocupacionals) perquè això els hi dóna un sentit de vida interior”.
Però els temps canvien, les institucions també i tot plegat va comportar uns problemes econòmics per a mantenir la institució, tot i les moltes reunions i negociacions de la família Folch amb la Generalitat per intentar salvar-la, l’única sortida va ser la compra per part de la Generalitat de la casa pairal qui va fer una concessió de la gestió al Grup Catalònia, una empresa que ja tenia altres institucions del mateix caire.
La satisfacció il·lumina la cara de l’Oriol Folch quan diu “si d’una cosa estic orgullós és que s’ha aconseguit una normalització dels residents de Torremar en el poble, una normalització en el sentit que tothom els sent com veïns, són un col·lectiu que col·laboren en tot i sempre que poden, i són plenament acceptats des dels més petits als més grans dels vilassarencs”.
ASSOCIACIÓ FAMILIES TORREMAR
Torremar avui
L’Institut de Torremar funciona des de 1928, per tant l’any passat va complir 90 anys d’existència. Torremar ha estat vinculat a la vida de Vilassar des de sempre i tothom en el poble ha tingut en algun moment relació amb els seus residents. El centre va ser fundat per la família Folch, que als anys 90 van cedir-lo a la Generalitat. Va ser a partir d’aquest moment quan el Grup Catalònia va assumir la responsabilitat de la gestió.
L’esperit de Torremar sempre ha sigut voler que les persones amb discapacitat fossin el més autònomes possible i que desenvolupessin les seves capacitats. Per això des d’un inici es van crear tallers: horticultura, zooteràpia, sortides, esport i d’altres. Els familiars estàvem contents i tranquils perquè sentíem que els nois i noies estaven en mans de professionals que tenien cura d’ells i gaudien de l’atmosfera creada en el centre.
D’ençà que la Generalitat ha donat la gestió del centre a Eulen, hem viscut situacions d’incertesa pel que fa a la cura dels nois i noies, i a l’inici hem tingut problemes de comunicació amb la direcció del centre. Això ens va portar a crear una associació de familiars /tutors que servís d’eina per posar punts en comú i mantenir una posició unitària tant amb la direcció com amb la Generalitat.
La nostra valoració d’ençà que hem creat l’associació és positiva però encara queden aspectes que ens preocupen força com és l’atenció mèdica dels nois i noies:
• No hi ha un metge adscrit al centre, fet que comporta que qualsevol problema mèdic es transformi en una trucada al 061 i en ingressos hospitalaris o visites a urgències de vegades innecessàries.
• Problemes amb els acompanyaments a l’hospital: hi ha hagut residents enviats sense acompanyament o que un cop allà, s’han quedat sols. Una persona amb discapacitat sola en un hospital?
• La disminució del nombre de treballadors al centre crea moments de tensió i descoordinació.
Volem que la Generalitat faci un seguiment de prop. Torremar no només són els interns i els treballadors, som tots nosaltres, que formem part d’una societat que volem justa i on aquelles persones que tenen una discapacitat puguin viure i gaudir de la vida com tots.
Tots som Torremar.
